L’epítet nivalis (o nivale en la seva forma femenina/neutral plural) prové directament del llatí, on “nivalis” significa literalment “de neu” o “relatiu a la neu”. Aquesta paraula deriva del substantiu llatí “nix, nivis”, que vol dir “neu”. Aquesta arrel és d’origen indoeuropeu, concretament de la base *sneigwh-, que significava “nevar” o “neu”. Aquesta mateixa arrel […]
Quan la neu dóna nom: l’epítet nivalis al món vegetal Llegeix més »
El nom del gènere Aconitum, que agrupa plantes tan conegudes i temudes com la tora blava o matallops, té una etimologia que es remunta a l’antiga Grècia. El terme prové directament del llatí aconītum, que al seu torn l’adopta del grec ἀκόνιτον (akóniton). Tot i que l’origen precís d’aquesta paraula grega és incert, hi ha
Aconitum: entre la geografia, la mitologia i el seu verí letal Llegeix més »
De segur per poc que remeneu noms científics de plantes, us haureu topat amb l’epítet específic officinalis (o la seva variant officinale) i ho haureu relacionat amb una planta medicinal. Però, d’on prové aquest mot? Quan veiem aquest epítet en un nom científic com Salvia officinalis (sàlvia) o Calendula officinalis (boixac), és un indicador gairebé
Officinalis: el secret etimològic de les farmàcies de la natura Llegeix més »
El nom del gènere Betonica coincideix amb el seu nom popular betònica i ambdós termes tenen una història de més de dos mil anys que es remunta a l’antiguitat clàssica de la península Ibèrica i que és prou apassionant aprofundir-hi. La teoria etimològica més acceptada i documentada relaciona el nom Betonica amb els vètons (en
El retorn de Betonica: rescatant un nom amb 2000 anys d’història Llegeix més »
El nom del gènere Dianthus, que acull els populars clavells i clavellines, té una de les etimologies més poètiques i directes del món de la botànica. Procedeix directament del grec antic i el seu significat, “la flor de Déu” o “la flor divina”, reflecteix la gran estima que les persones li tenien a aquesta flor
Dianthus, la flor dels déus: etimologia d’un nom amb arrels celestials Llegeix més »
L’epítet específic pyrenaica és la forma llatinitzada, femenina i adjectival que significa “dels Pirineus”, “pirinenca” o “originària dels Pirineus”. S’utilitza per anomenar espècies (animals o vegetals) que van ser descrites per primer cop en aquesta serralada, que hi tenen el seu hàbitat principal o que en són endèmiques. L’epítet ha de concordar en gènere gramatical amb
De Pirene a pyrenaica: etimologia i llegenda d’un nom que viu en les espècies Llegeix més »
L’origen de la paraula neret (Rhododendron ferrugineum) és particularment interessant perquè ens transporta a les llengües que es parlaven als Pirineus abans de l’arribada dels romans. El mot “neret” és una de les joies del lèxic català que perviuen d’un substrat lingüístic preromà, concretament d’origen pirinenc, sovint relacionat amb les llengües iberovasca o aquitana. La
Neret i abarset: microdialectes d’un català ancestral preromà Llegeix més »
La família de les salicàcies es distribueix per gairebé tot el món, tot i que prefereix les regions temperades i fredes de l’hemisferi nord. Avui dia, gràcies als estudis genètics, sabem que és una família més gran del que semblava, incloent-hi uns 56 gèneres i més de 1000 espècies, algunes d’elles tropicals i d’aspecte molt
Salicàcies: de les arrels protoindoeuropees a la curació amb l’aspirina Llegeix més »
L’epítet específic arboreus (masculí), arborea (femení) o arboreum (neutre) és una de les descripcions més directes i visuals que podem trobar en la nomenclatura botànica. El seu origen ens transporta sense intermediaris al cor del llatí clàssic, ja que deriva directament del substantiu arbor, arboris, que es tradueix inequívocament com a “arbre“. La transformació de
Quan la botànica parla de fusta: etimologia i significat d’arboreus Llegeix més »
El mot català arbre té una arrel profundament ancorada en el llatí, la llengua mare de la qual neix el català. La seva etimologia ens ofereix una visió clara de l’evolució lingüística des de l’antiga Roma fins als nostres dies, compartint un camí comú amb altres llengües romàniques. L’origen directe del mot és la paraula
Arrelat en el temps: l’origen mil·lenari del mot “arbre” Llegeix més »
L’etimologia de la paraula catalana trèvol és un clar exemple de la transmissió i evolució del lèxic botànic a través de les llengües clàssiques fins a arribar a les llengües romàniques. El seu origen es remunta al grec antic, passant pel llatí i transformant-se fins a la forma que coneixem avui. El punt de partida
El trèvol: molt més que sort, també és història lingüística Llegeix més »
El nom del gènere Trifolium, que agrupa les plantes que comunament anomenem trèvols, té una etimologia senzilla i descriptiva, directament lligada a la característica més evident d’aquestes herbes: les seves fulles. El terme prové del llatí clàssic i és un compost de dues paraules: tres (genitiu trium), que significa “tres” i folium, que significa “fulla”.
El gènere Trifolium: quan l’etimologia i la morfologia coincideixen perfectament Llegeix més »
