L’epítet específic arboreus (masculí), arborea (femení) o arboreum (neutre) és una de les descripcions més directes i visuals que podem trobar en la nomenclatura botànica. El seu origen ens transporta sense intermediaris al cor del llatí clàssic, ja que deriva directament del substantiu arbor, arboris, que es tradueix inequívocament com a “arbre“. La transformació de substantiu a adjectiu es produeix gràcies al sufix -eus, una eina gramatical del llatí molt versàtil que serveix per indicar una relació de pertinença, semblança o composició material. Així, una cosa arborea no és l’arbre en si, sinó quelcom “relatiu a l’arbre“, “fet de fusta d’arbre” o, en el sentit que més ens interessa en botànica, “que s’assembla a un arbre”. Aquesta distinció és fonamental: l’epítet no classifica la planta com un arbre, sinó que en descriu una qualitat essencial.
Per entendre la càrrega semàntica completa, podem viatjar encara més enrere en el temps, fins a les arrels de la llengua llatina. Els lingüistes han traçat l’origen d’arbor fins a una possible arrel protoindoeuropea, h₃erdʰ-, que significa “alt” o “créixer cap amunt”. Aquesta connexió etimològica és reveladora, ja que vincula la paraula per a “arbre” no només amb l’objecte físic, sinó amb el concepte dinàmic de creixement vertical i elevació, una de les seves característiques més universals i recognoscibles. La tria d’aquesta arrel per part dels avantpassats del llatí emfatitza, doncs, la presència imponent i la verticalitat de l’arbre en el paisatge, un tret que serà clau per al seu ús posterior en la ciència.
En la nomenclatura botànica, l’ús d’arboreus o arborea és un recurs descriptiu molt precís que va més enllà de la simple obvietat. No s’aplica a qualsevol arbre, sinó que es reserva sovint per a espècies que, dins del seu context taxonòmic, destaquen per un port o hàbit arborescent. Això pot manifestar-se de diverses maneres: pot ser una planta que normalment és un arbust, però que en condicions òptimes desenvolupa un tronc principal definit i una gran alçada; pot ser l’espècie més gran dins d’un gènere format majoritàriament per plantes herbàcies o petits arbustos; o fins i tot pot referir-se a una planta enfiladissa que amb el temps lignifica el seu tronc fins a adquirir la mida i l’aparença d’un petit arbre. El terme captura, per tant, una excepció notable dins d’un grup.
Un exemple paradigmàtic a la nostra flora és l’Erica arborea, coneguda comunament com a bruc boal o bruc arbori. Mentre que la majoria d’espècies del gènere Erica són matolls o petits arbustos, l’Erica arborea pot créixer fins a formar un petit arbre de diversos metres d’alçada, amb un tronc robust del qual s’extreu la preuada fusta de bruc per a fer pipes de fumar.