El mot català arbre té una arrel profundament ancorada en el llatí, la llengua mare de la qual neix el català. La seva etimologia ens ofereix una visió clara de l’evolució lingüística des de l’antiga Roma fins als nostres dies, compartint un camí comú amb altres llengües romàniques.
L’origen directe del mot és la paraula llatina arbor, que significava exactament el mateix: ‘arbre’. En llatí clàssic, aquesta paraula pertanyia a la tercera declinació, amb el genitiu arboris. Com succeeix amb la gran majoria de substantius catalans, l’herència no prové del cas nominatiu (arbor), sinó del cas acusatiu (arborem), que era el més utilitzat en la llengua parlada o llatí vulgar, la base de les llengües romàniques. La forma del llatí arcaic era arbōs, que ja en l’època clàssica havia evolucionat a arbor.
Però la història d’aquest mot és molt més profunda i fascinant. Per entendre’n l’origen real, hem de viatjar milers d’anys enrere fins al protoindoeuropeu, la llengua mare hipotètica de la qual deriven la majoria d’idiomes d’Europa i part d’Àsia. Els lingüistes han reconstruït l’arrel original, h₃erdʰ-, que significava “créixer”, “alt” o “vertical”. Aquesta idea primigènia de quelcom que s’enlaira és l’essència que ha perdurat en el temps. Aquesta arrel va evolucionar dins el protitàlic a ardōs, més tard al llatí arcaic arbōs i, finalment, al llatí clàssic arbor que coneixem. De fet, la mateixa arrel la trobem en una altra paraula llatina, arduus (“alt, escarpat”), la qual cosa ens confirma aquesta connexió semàntica amb l’alçada i el creixement.
El viatge de la paraula “arbre” des del llatí fins a les nostres converses és un exemple fantàstic de com les llengües canvien i s’adapten amb l’ús diari. El punt de partida és el mot llatí que s’utilitzava al carrer: arborem. El procés de transformació es pot resumir en dos passos molt senzills. Primer, adeu a la lletra final: en el llatí parlat, la “-m” del final de les paraules es va anar deixant de pronunciar. Així, arborem es va convertir de manera natural en arbore. I segon, la vocal del mig desapareix: per economia de la llengua i per fer la paraula més curta i ràpida de dir, la vocal “o” del mig, que era la que sonava més fluixa, es va perdre. D’aquesta manera, arbore va passar a ser arbre. Visualment, el canvi és molt clar: *arborem → arbore → arbre
Una última curiositat és el gènere. En llatí, arbor era una paraula femenina (l’arbor), però en arribar al català es va convertir en masculina (l’arbre). Això va passar probablement perquè, en la nova llengua que s’estava formant, la majoria de paraules acabades en consonant eren masculines, i “arbre” es va adaptar a aquesta tendència. La primera documentació escrita del mot “arbre” en llengua catalana data del segle XIII, ja amb la forma i el significat que coneixem avui dia.
L’herència del llatí arborem no és, ni de bon tros, exclusiva del català. De fet, aquest origen comú es fa evident quan observem l’evolució paral·lela en altres llengües romàniques. Així, trobem formes gairebé idèntiques com el francès i l’occità arbre. En les llengües veïnes de la península Ibèrica, el mot va evolucionar al castellà árbol, on es va mantenir la vocal ‘o’ postònica, i al portuguès árvore, que té la particularitat de conservar el gènere femení original del llatí. Per la seva banda, l’italià va desenvolupar la forma albero, amb una evolució diferent de la segona consonant, mentre que el romanès, més a l’est, conserva una forma molt propera a l’original, arbore.
Aquest llegat mil·lenari no només perviu en la nostra parla quotidiana, sinó que ha trobat una nova vida en el llenguatge precís de la ciència, especialment en la botànica. En la nomenclatura científica, que beu directament del llatí, la paraula arbor es converteix en una eina essencial per descriure les plantes a través dels epítets específics. Així, l’epítet arboreus o arborea ens indica que una espècie té la mida o la forma d’un arbre, com passa amb l’espectacular Erica arborea, el nostre bruc boal. De manera similar, arborescens descriu una planta que “esdevé arbre” amb el temps, un tret característic de l’Aloe arborescens. Quan una espècie, ja sigui una planta, un fong o un liquen, viu sobre un arbre, se li pot atorgar l’epítet arboricola, que literalment significa “habitant dels arbres”. Fins i tot trobem termes més poètics, com arbor-tristis (“l’arbre trist”), que dona nom a la Nyctanthes arbor-tristis o gessamí de nit per la caiguda matinera de les seves flors.
Aquesta rica nomenclatura culmina en la mateixa definició d’un arboretum, l’espai on l’estudi i la conservació d’aquestes espècies —normalment visitable— transformen el llenguatge botànic en un paisatge tangible.