L’etimologia de la paraula catalana trèvol és un clar exemple de la transmissió i evolució del lèxic botànic a través de les llengües clàssiques fins a arribar a les llengües romàniques. El seu origen es remunta al grec antic, passant pel llatí i transformant-se fins a la forma que coneixem avui.

El punt de partida és la paraula del grec antic τρίφυλλον (tríphyllon). Aquesta paraula està composta per dos elements clarament identificables: τρι- (tri-), que significa “tres” i  φύλλον (phýllon), que significa “fulla”. Per tant, tríphyllon descriu literalment la característica més evident de la planta: “de tres fulles” o “tres fulles”.

Els romans van adoptar aquest terme i el van adaptar al llatí de dues maneres principals: una primera forma culta en llatí clàssic, quan es va crear el calc semàntic Trifolium, que és el nom científic que encara avui s’utilitza per al gènere botànic dels trèvols (format per tri- “tres” i folium “fulla”) i una forma popular en llatí vulgar, la llengua parlada que va donar origen a les llengües romàniques. Així, la paraula grega va evolucionar a *trĭfŭlusque tot i no està documentada directament en textos clàssics (per això es marca amb un asterisc) se sap de la seva existència per les paraules que en van derivar en les llengües filles.

La paraula catalana trèvol prové directament de la forma del llatí vulgar *trĭfŭlus. La transformació fonètica segueix les pautes evolutives del català: *trĭfŭlus > trèvol.En aquesta evolució, la vocal tònica ĭ (i breu) del llatí vulgar es va obrir en una e oberta ([ɛ]), que és el so de la primera e de “trèvol” (è). La vocal posttònica ŭ (u breu) va evolucionar a una vocal neutra que, en aquest cas, va acabar desapareixent o assimilant-se, i la l intervocàlica es va mantenir. El canvi de la f a la v és també un fenomen de sonorització comú en la transició al català. La primera documentació escrita de la paraula “trèvol” en català data del segle XIV.

La mateixa arrel llatina ha donat lloc a paraules similars en altres llengües romàniques, tot i que amb evolucions fonètiques diferents: italià: trifoglio. Aquesta forma és un cultisme, pres directament del llatí clàssic trifolium, i no pas una evolució popular. Al francès: trèfle que prové de l’antic francès trefe, que també deriva de *trifŭlus, però amb una evolució fonètica pròpia del francès (pèrdua de la vocal final). També al portuguès: trevo, occità: treule o trefuèlh i gallec: trevo.

Resulta especialment interessant la relació amb el castellà. La paraula castellana trébol és considerada per destacats filòlegs, com Joan Coromines, un préstec del català. Segons Coromines, la paraula va entrar al lèxic castellà a través del vocabulari de l’heràldica, un camp on la influència catalanoaragonesa va ser notable a l’edat mitjana. L’evolució fonètica pròpia del castellà des del llatí vulgar hauria donat un resultat diferent, probablement “trejo” o similar (de trifoliu(m) > trefojo > trejo, com folia > hoja). La forma trébol s’explica molt millor com una adaptació simple del català trèvol.

Independentment de la part etimològica, el trèvol està carregat de simbolisme, principalment a través de les seves dues variants més conegudes. El trèvol de quatre fulles és universalment reconegut com un amulet de bona sort a causa de la seva raresa, una mutació genètica que es dona aproximadament un cop cada cinc mil plantes. D’altra banda, el trèvol de tres fulles, o shamrock, és el símbol nacional d’Irlanda, popularitzat per la llegenda que Sant Patrici l’utilitzava per il·lustrar el concepte de la Santíssima Trinitat als pobles celtes. Més enllà del folklore, la influència del trèvol s’estén a altres àmbits culturals i pràctics. La seva imatge estilitzada dona nom i forma al “pal” dels trèvols de la baralla francesa de cartes i és una figura recurrent en l’heràldica, on simbolitza l’abundància i la fertilitat.

A Catalunya, existeixen prop de seixanta espècies autòctones del gènere Trifolium, la qual cosa el converteix en un dels gèneres herbacis més diversos del territori. Aquestes espècies estan àmpliament distribuïdes des del litoral fins a l’alta muntanya, creixent de manera abundant en prats, vorals de camins, camps i gespes, i conformant una part essencial i molt comuna de la flora catalana. Ecològicament, la seva importància és cabdal, ja que, com a lleguminosa, té la capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric al sòl, enriquint-lo de manera natural i servint històricament com a farratge essencial per al bestiar i la rotació de cultius.

Tot fa pensar, doncs, que trèvol és una paraula amb una etimologia transparent que ens porta des de la simple descripció grega de la planta fins a la seva consolidació en el lèxic català medieval i la seva posterior influència en altres llengües de la península.