L’epítet específic pyrenaica és la forma llatinitzada, femenina i adjectival que significa “dels Pirineus”, “pirinenca” o “originària dels Pirineus”. S’utilitza per anomenar espècies (animals o vegetals) que van ser descrites per primer cop en aquesta serralada, que hi tenen el seu hàbitat principal o que en són endèmiques. L’epítet ha de concordar en gènere gramatical amb el nom del gènere al qual acompanya. Per això, trobem tres formes principals: pyrenaicus (masculí), pyrenaica (femení) i pyrenaicum (neutre). Per exemple: Gentiana pyrenaica o Geranium pyrenaicum o Ranunculus pyrenaeus.
Però d’on prové el nom “Pirineus”? Segons sembla, aquest té una arrel profundament arrelada en la mitologia i la història de l’antiguitat clàssica. Tot i que no hi ha un consens absolut, l’origen s’atribueix principalment a una combinació de llegendes gregues i possibles arrels lingüístiques preromanes.
La versió més cèlebre i poètica prové de la mitologia grega -la llegenda de Pirene– popularitzada per historiadors i poetes llatins com Sili Itàlic en la seva obra Punica. La protagonista Pirene (en grec antic: Πυρήνη, Pyrēnē) era una princesa, filla del rei Bèbrix, que governava un regne a la regió. Segons el mite, l’heroi grec Hèracles (Hèrcules per als romans), durant el seu desè treball (robar el bestiar de Gerió), va travessar el regne de Bèbrix. Allà va conèixer Pirene i es van enamorar. Després que Hèracles continués el seu viatge, Pirene va donar a llum una serp. Avergonyida i espantada, va fugir a les muntanyes boscoses. Allà va ser atacada i devorada per bèsties salvatges. Al seu retorn, Hèracles va trobar el cos sense vida de la seva estimada. Ple de dolor, va decidir construir-li una tomba monumental. Va començar a apilar roques gegantines l’una sobre l’altra, creant una serralada imponent en el seu honor. Els crits de dolor de l’heroi ressonaven per les valls, i va anomenar aquelles muntanyes “Pirineus” en record etern de Pirene. Bonic, oi?
Una altra teoria, també d’origen grec i esmentada per historiadors com Diodor de Sicília, relaciona el nom amb la paraula grega πῦρ (pyr), que significa “foc”. Segons aquesta hipòtesi, el nom faria referència a un incendi colossal i antic que hauria devastat els boscos de les muntanyes durant molt de temps. Aquest foc podria haver estat causat per un llamp o fins i tot pels pastors per crear noves pastures. Diodor suggereix que l’incendi va ser tan intens que va arribar a fondre els filons d’or i plata de les muntanyes, fent-los fluir com rius i revelant la riquesa mineral de la zona. Alguns estudiosos han intentat fusionar ambdues teories anteriors, suggerint que Hèracles, en el seu dolor, va calar foc al bosc com a part del ritu funerari per a Pirene, unint així el mite amb l’element del foc.
Una tercera via, més incerta per la manca de registres escrits, suggereix que el nom podria tenir un origen preromà (ibèric, celta o protobasc). Segons aquesta línia de pensament, els grecs, en arribar a la regió i sentir un topònim local que sonava similar a “Pirene” o “pyr“, el van adaptar a la seva pròpia llengua i mitologia. És un fenomen comú conegut com a “etimologia popular”, on es reinterpreta un nom estrany per fer-lo recognoscible. Tot i que no s’ha identificat una arrel indígena clara i acceptada per tothom, aquesta possibilitat continua sent plausible, ja que molts topònims europeus antics tenen un substrat lingüístic anterior a l’arribada de grecs i romans.
Sigui quina sigui la hipòtesi, el terme Pirineus neix d’una rica tradició mitològica i etimològica que es remunta a l’antiguitat clàssica. Aquest nom antic ha transcendit la geografia i la història per ser immortalitzat per la ciència moderna. L’epítet pyrenaica i els seus derivats actuen com un segell d’origen, una etiqueta científica que connecta de manera inequívoca la flora i la fauna úniques de la serralada amb el seu lloc al món, perpetuant el llegat del nom a través de la biologia.