L’origen de la paraula neret (Rhododendron ferrugineum) és particularment interessant perquè ens transporta a les llengües que es parlaven als Pirineus abans de l’arribada dels romans. El mot “neret” és una de les joies del lèxic català que perviuen d’un substrat lingüístic preromà, concretament d’origen pirinenc, sovint relacionat amb les llengües iberovasca o aquitana.
La base del mot és una arrel preromana, probablement *NER- o *N-R-. Aquesta arrel s’associava a un concepte general de “matoll”, “arbust espinós” o “planta de muntanya”. No designava una espècie concreta, sinó un tipus de vegetació arbustiva característica de certs paisatges. Aquesta mateixa arrel es pot trobar en altres llengües i topònims de la zona pirinenca, cosa que en reforça la teoria: en basc la paraula basca inar, iñaroillar significa “argelaga” o “gatosa”, un altre tipus d’arbust espinós de muntanya. La similitud fonètica i semàntica és evident.
Encara que en català modern el sufix -et és principalment un diminutiu, en el cas de neret la seva funció és més arcaica. Es considera que és un sufix col·lectiu o locatiu, és a dir, que indica “abundància de” o “lloc on hi ha”. Així doncs, neret no significaria “un petit ner”, sinó més aviat “el lloc dels ners” o “la formació vegetal composta per “ners”, on “ner” seria la forma primitiva de l’arbust. Per tant, el “neret” originalment no era el Rhododendron ferrugineum en exclusiva, sinó el nom que els antics pobladors dels Pirineus donaven a aquest tipus de matoll abundant a les parts altes de les muntanyes.
Aquesta és la teoria que actualment té més consens entre molts lingüistes, precisament per la seva lògica geogràfica i ecològica, però en Joan Coromines en defensava una altra hipòtesi, sense massa convenciment, amb origen grecollatí. L’argument central és que neret derivaria del mot grec νέριον(nérion), que va passar al llatí com a nerium. Aquesta paraula grega designa el baladre (Nerium oleander). En afegir el sufix llatí col·lectiu -ētum, que indica “lloc plantat de”, es formaria un hipotètic *Neriētum, que significaria “baladrar”, “lloc ple de baladres” i, d’aquí, la paraula hauria evolucionat fonèticament fins a “neret”. El gran problema d’aquesta teoria (i Coromines n’era conscient) és un salt semàntic inversemblant. Per què una paraula que significa “lloc de baladres” (planta mediterrània, de riberes baixes i molt verinosa) passaria a designar el Rhododendron ferrugineum (planta d’alta muntanya pirinenca, no tòxica de la mateixa manera)? El canvi de significat és molt brusc. Coromines ho justificava per una possible transferència de nom basada en una semblança llunyana (plantes arbustives amb fulla perenne i flors vistoses).
Per acabar-ho d’adobar a Andorra i zones properes el neret es coneix àmpliament com abarset. Com passa amb neret, la paraula abarset es compon de dues parts: una arrel (abars-) i un sufix (-et). L’arrel ABARS-és, sense cap mena de dubte, d’origen preromà i està directament emparentada amb la paraula del basc actual abarrque significa “branca”, “brancatge”, “rama” (especialment la tallada amb fulles). El sufix -et comen la discussió sobre “neret”, no és un diminutiu sinó una forma del sufix llatí col·lectiu -ētum, que indica “lloc abundant en” o “conjunt de”. Per tant, abarset significa “lloc ple d’abars” o “conjunt d’abars”. En conseqüència, abarset és una paraula descriptiva que significa literalment “el brancatge” o “el lloc de les branques”. És un nom perfectament lògic per a un arbust com el neret, que forma matolls molt densos i plens de branques.
Tot plegat confirma un patró de nomenclatura preromà. L’existència d’abarset demostra que als Pirineus existia un sistema per anomenar plantes arbustives que consistia a fer servir una arrel preromana descriptiva més el sufix col·lectiu -et. A més, l‘existència d’un nom com “abarset” a Andorra, amb un origen preromà indiscutible, fa que la teoria de Coromines sobre un origen grecollatí per a neret perdi força per context. Planteja una pregunta lògica: si a les valls d’Andorra es feia servir un terme autòcton i ancestral (abarr-) per anomenar la planta, per què en altres valls pirinenques properes s’hauria importat un nom grec (νέριον) que, a més, es referia a una planta completament diferent (el baladre)? És molt més coherent pensar que neret és simplement una altra variant lèxica local que prové del mateix substrat lingüístic preromà.
Molt probablement neret i abarset no són paraules excloents, sinó testimonis d’un ric mosaic de microdialectes preromans. En una vall o regió, els antics pobladors van utilitzar l’arrel *NER- (possiblement “matoll, arbust”) per anomenar la planta, mentre que a la zona d’Andorra van preferir l’arrel *ABARR- (“brancatge”). Ambdues descriuen la mateixa planta des de perspectives lleugerament diferents, però fent servir la mateixa lògica de construcció de paraules.