L’epítet específic montanum és un cultisme pres directament del llatí, utilitzat de manera recurrent en la nomenclatura binomial per designar espècies pròpies d’hàbitats de muntanya. La seva procedència és l’adjectiu llatí montānus, -a, -um, que significa “relatiu o pertanyent a la muntanya”. Aquest adjectiu es construeix a partir de la combinació del substantiu llatí mōns (genitiu montis), que vol dir “muntanya“, i el sufix d’adjectivació –ānus, que expressa una relació de pertinença o procedència. Per entendre’n l’origen més remot, cal remuntar-se al protoindoeuropeu, on trobem l’arrel *men-, amb el significat de “sobresortir” o “projectar-se”. Aquesta arrel primigènia, que descriu de manera molt visual la naturalesa d’una elevació del terreny, va donar lloc al protoitàlic *monts i, posteriorment, al llatí mōns. Aquesta mateixa arrel ha donat lloc a altres paraules en llatí i altres llengües, com ēminēre (“sobresortir”, d’on ve “eminent”), mentum (“barbeta”, una part que sobresurt de la cara) o paraules celtes com el gal mena (“turó”).
En la taxonomia biològica, és crucial la concordança gramatical de l’epítet amb el gènere del nom genèric, motiu pel qual trobem les tres declinacions: la forma masculina montanus (p. ex., Ranunculus montanus), la femenina montana (p. ex., Arnica montana), i la neutra montanum (p. ex., Epilobium montanum).
A diferència del cultisme montanum, la paraula catalana muntanya és un mot patrimonial, és a dir, és el resultat de l’evolució fonètica ininterrompuda des del llatí parlat fins a la nostra llengua. El seu origen rau en el llatí vulgar, concretament en la forma reconstruïda *montānea, la qual era la forma femenina d’un adjectiu derivat, *montāneus. Aquest adjectiu s’utilitzava en expressions comunes com regio montanea (“regió muntanyosa”). Mitjançant un procés lingüístic conegut com a substantivació per el·lipsi, el substantiu (regio) va deixar d’emprar-se, i l’adjectiu montanea va passar a assumir per si sol el significat complet del concepte. La transformació fonètica cap al català muntanya s’explica per dos fenòmens clau de l’evolució de la llengua. Primer, en el vocalisme: la “o” inicial, en no dur l’accent, es va relaxar i es va tancar fins a convertir-se en una “u”. I segon, la unió del so de la “n” amb el de la “i” que el seguia (-nia-) va cristal·litzar en un so nou, característic del català: la “ny”. Així, de “montanea” vam passar a muntanya. D’aquesta manera, mentre que montanum és el fòssil perfecte que ens parla d’un passat acadèmic, muntanya és el descendent viu que porta a la seva sonoritat les petjades de totes les generacions que la van pronunciar mirant els cims.