El nom del principi actiu salicina és un homenatge directe i transparent al seu origen botànic, una mena de certificat de naixement que en revela la procedència sense cap misteri. La paraula es construeix a partir del terme llatí Salix, el nom del gènere dels salzes, al qual s’afegeix el sufix “-ina”, un recurs comú en la química per designar una substància derivada o extreta d’una font natural. Per tant, salicina significa, literalment, “la substància que prové del salze”. Aquest nom, encunyat al segle XIX, representa la culminació científica d’una saviesa popular que s’havia transmès durant mil·lennis, ja que molt abans que ningú aïllés cap molècula, la humanitat ja coneixia i reverenciava el poder curatiu que s’amagava a l’escorça d’aquest arbre.
La història que connecta el remei ancestral amb el fàrmac modern és un viatge fascinant a través del temps. Des de l’antiguitat, civilitzacions com l’egípcia, la sumèria i la grega ja feien servir preparats a base d’escorça i fulles de salze per alleujar el dolor, la inflamació i la febre. El metge grec Hipòcrates, al segle V aC, ja documentava aquestes propietats i recomanava mastegar l’escorça per al mal de part i altres dolors. Durant segles, aquest coneixement es va mantenir en el camp de la medicina tradicional, un remei eficaç basat purament en l’observació empírica. El primer pas cap a la seva validació científica no va arribar fins al 1763, quan el reverend anglès Edward Stone va presentar un estudi a la Royal Society de Londres on descrivia, de manera metòdica, com l’escorça de salze en pols era capaç de guarir febres, establint un pont entre el folklore i la ciència.
Impulsats per aquest redescobriment, els químics del segle XIX es van llançar a la cursa per aïllar el compost responsable d’aquests efectes. Va ser l’any 1828 quan un farmacèutic alemany, Johann Buchner, va aconseguir finalment extreure uns cristalls groguencs i amargs de l’escorça d’alguns salzes, als quals va batejar amb el nom que avui coneixem: salicina, en honor al seu progenitor, el Salix. Poc després, el francès Henri Leroux en va perfeccionar el mètode d’extracció. Aviat es va descobrir que, un cop dins del cos, la salicina es metabolitza i es converteix en una altra substància: l’àcid salicílic, el veritable agent terapèutic. Tot i la seva gran eficàcia com a analgèsic i antipirètic, l’àcid salicílic tenia un inconvenient important: era extremadament agressiu per a l’estómac, provocant dolors i irritacions agudes en molts pacients.
Aquí és on la història fa el seu gir definitiu cap a la farmàcia moderna. A finals del segle XIX, a l’empresa alemanya Bayer, un jove químic anomenat Felix Hoffmann es va enfrontar a aquest problema de manera personal, ja que el seu pare, malalt d’artritis, patia enormement pels efectes secundaris de l’àcid salicílic que prenia per calmar el dolor. Motivat per trobar una alternativa més tolerable, Hoffmann va experimentar al laboratori i, el 10 d’octubre de 1897, va aconseguir modificar químicament l’àcid salicílic mitjançant un procés anomenat acetilació. Havia creat l’àcid acetilsalicílic, una molècula que conservava totes les virtuts terapèutiques del seu predecessor, però que era molt més suau per al sistema digestiu. Bayer va batejar aquest nou compost amb un nom comercial enginyós: “Aspirina”. El nom és una fusió de la “A” d’acetil i “spirin”, derivat de Spirsäure, l’antic nom alemany de l’àcid salicílic, que al seu torn provenia d’una altra planta rica en salicilats, la Spiraea ulmaria (reina dels prats). Així, la salicina, la substància batejada en honor al salze, es va convertir en el graó indispensable que va permetre el naixement d’un dels medicaments més famosos i revolucionaris de la història.