L’epítet específic rupestre -is té les seves arrels en el llatí clàssic, derivant de la paraula “rupes”, que significa ‘roca’ o ‘penya-segat’. Aquest terme s’utilitza en la nomenclatura binomial de les espècies per a descriure organismes, particularment plantes, que creixen o viuen en ambients rocosos o pedregosos. La terminació “-estre -is” en llatí indica relació o pertinença, així que “rupestris” es pot interpretar com “que habita a les roques”. Però aquesta etimologia té el seu origen en l’arrel indoeuropea *reup-, que significa “trencar”. Aquesta arrel primigènia reflecteix la idea de fragmentació o ruptura, concepte que s’associa naturalment amb les roques i els penya-segats. És curiós observar com aquest significat primordial s’ha mantingut i diversificat al llarg del temps, donant lloc a una àmplia gamma de paraules en diverses llengües. En el cas del llatí, aquesta arrel va evolucionar cap al verb “rumpere“, que significa ‘trencar’, ‘partir” o ‘fer esclatar’, i que per evolució lingüística ha donat mots com «ruptura», «irrompre», «interrompre» o “corrupte”.
Un aspecte curiós de les «plantes rupícoles» (terme derivat de rupestris) és la seva capacitat per a colonitzar superfícies aparentment inhòspites, com ara murs de pedra o teulades antigues. Aquesta característica les ha fet populars en jardineria per a crear jardins de rocalla o per a revegetar àrees degradades. Així, aquest epítet és força comú en la botànica i s’aplica a diverses espècies que s’han adaptat a viure en condicions extremes, com ara penya-segats, escletxes de roques o terrenys pedregosos. Aquestes plantes solen presentar adaptacions morfològiques i fisiològiques per a sobreviure en aquests hàbitats hostils, com ara arrels profundes per a ancorar-se a les roques, fulles suculentes per a emmagatzemar aigua, o mecanismes de protecció contra la radiació solar intensa.
A Catalunya, podem trobar diverses espècies que porten l’epítet “rupestre -is”. Un exemple notable és el Sedum rupestre, una crassulàcia que forma tapissos en roquissars i murs antics. També hi ha l’Erodium rupestre (cargola de codina) i Potentilla rupestris, que creixen en zones rocoses de muntanya.
I no podem oblidar que les espècies rupestres juguen un paper ecològic important en la formació de sòl i en la colonització de nous hàbitats. La seva capacitat per a créixer en condicions extremes les converteix en pioneres en la successió ecològica, preparant el terreny per a altres espècies menys adaptades a aquests ambients hostils.