Imagina’t passejant per un camp idíl·lic a la primavera, quan de sobte, una explosió de color blau et crida l’atenció. Allà, entre les espigues de cereals, trobes un grup de Centaurea cyanus, més conegudes com a blauets, malgrat disposar de molts més noms populars que fan referència al cridaner color blau com “caps blaus”, “blaus”, “blavets” o “herba blava”. Parlem, doncs, del color blau.
El terme català blau prové del fràncic “blao”, “blau”, una llengua germànica extinta que va influir en algunes llengües romàniques com el francès, l’italià i l’occità. Aquesta paraula frànquica, al seu torn, té un origen indoeuropeu i està emparentada amb altres veus germàniques com l’alemany “blau”, l’holandès “blauw”, el suec, danès i noruec “blå” i l’islandès “blar”. El francès “bleu” va donar lloc, alhora, a l’italià “blu”, i fora de l’àmbit de les llengües romàniques, a l’anglès “blue” i al grec modern μπλε (“blé”).
El llatí no tenia un mot específic per designar el color blau, sinó que usava caeruleus per referir-se al blau cel o al blau marí. El català blau també té un sinònim: cel. Aquest mot prové del llatí “caelum”, que significava ‘cel’ o ‘clima’. El català “blau-cel” s’utilitza per al color blau clar o turquesa, mentre que blau s’aplica a qualsevol tonalitat de blau.
Curiosament, el terme castellà azul té un origen molt diferent del català blau. Aquesta paraula va entrar en la llengua a través de la influència àrab en la península Ibèrica durant l’edat mitjana i prové de l’àrab “lazawárd”, que era el nom d’una pedra preciosa de color blau intens: el lapislàtzuli. Els àrabs van adoptar aquest terme del persa “lajvard”, que al seu torn el va prendre del sànscrit “rajavarta”. El mot azul té diversos matisos segons la seva intensitat o brillantor. Per exemple, es pot parlar d'”azul marino” per al blau fosc, d'”azul celeste” per al blau clar o d'”azul turquesa” per al blau verdós.
La de coses que amaga el blauet, entre altres que és medicinal, i el color que li dona nom: el blau.