L'”herba de les encantades“, “herba dels encanteris” o, també, “herba de les bruixes” fa referència a l’espècie Circaea lutetiana amb la seva singular i petita flor. L’etimologia del mot “encanteri” prové del llatí “incantare“, que al seu torn es compon del prefix “in-” (que indica direcció o intensificació) i “cantare” (cantar). Literalment, doncs, “incantare” significa «cantar cap a» o «cantar sobre», fent referència a l’acte de recitar fórmules màgiques o encanteris.
La connexió entre cantar i els encanteris no és casual. En moltes cultures antigues, la paraula cantada o recitada es considerava especialment poderosa, capaç d’invocar forces sobrenaturals o alterar la realitat. Aquesta creença es reflecteix en nombroses pràctiques màgiques i rituals on els encantaments es pronunciaven amb una cadència o to particular, gairebé com si es cantessin.
En la seva evolució cap al català, el terme va passar per diverses transformacions fonètiques i morfològiques. El verb llatí “incantare” va donar lloc a l’antic català “encantar”, del qual deriva el substantiu “encant” i posteriorment “encanteri“. És interessant notar que en català, com en altres llengües romàniques, la paraula ha mantingut una forta associació amb la màgia i els fenòmens sobrenaturals. El camp semàntic d'”encanteri” s’estén a altres termes relacionats en català, com “encantament”, “encantar” o “encantador/a”. Tots aquests mots comparteixen l’arrel etimològica i el vincle conceptual amb la màgia i la transformació mitjançant paraules o accions rituals.
En altres llengües romàniques trobem paral·lelismes evidents. Per exemple, en castellà tenim “encantamiento” i “hechizo“, aquest últim derivat del llatí “facticius” (artificial, fabricat), que també al·ludeix a la idea de crear o transformar mitjançant la màgia. En francès, “enchantement” manté una forma molt propera a l’original llatí, mentre que en italià “incantesimo” preserva clarament l’estructura de “incantare“.
La pervivència d’aquesta família lèxica en les llengües modernes demostra la profunda empremta que les creences màgiques i els rituals associats han deixat en la nostra cultura i llenguatge. Encara avui, quan parlem d’estar «encantat» per algú o alguna cosa, estem fent ús d’una metàfora que es remunta a aquestes antigues concepcions de la màgia i el poder de les paraules.