L'»herba de les encantades«, «herba dels encanteris» o, també, «herba de les bruixes» fa referència a l’espècie Circaea lutetiana amb la seva singular i petita flor. L’etimologia del mot «encanteri» prové del llatí «incantare«, que al seu torn es compon del prefix «in-» (que indica direcció o intensificació) i «cantare» (cantar). Literalment, doncs, «incantare» significa «cantar cap a» o «cantar sobre», fent referència a l’acte de recitar fórmules màgiques o encanteris.
La connexió entre cantar i els encanteris no és casual. En moltes cultures antigues, la paraula cantada o recitada es considerava especialment poderosa, capaç d’invocar forces sobrenaturals o alterar la realitat. Aquesta creença es reflecteix en nombroses pràctiques màgiques i rituals on els encantaments es pronunciaven amb una cadència o to particular, gairebé com si es cantessin.
En la seva evolució cap al català, el terme va passar per diverses transformacions fonètiques i morfològiques. El verb llatí «incantare» va donar lloc a l’antic català «encantar», del qual deriva el substantiu «encant» i posteriorment «encanteri«. És interessant notar que en català, com en altres llengües romàniques, la paraula ha mantingut una forta associació amb la màgia i els fenòmens sobrenaturals. El camp semàntic d'»encanteri» s’estén a altres termes relacionats en català, com «encantament», «encantar» o «encantador/a». Tots aquests mots comparteixen l’arrel etimològica i el vincle conceptual amb la màgia i la transformació mitjançant paraules o accions rituals.
En altres llengües romàniques trobem paral·lelismes evidents. Per exemple, en castellà tenim «encantamiento» i «hechizo«, aquest últim derivat del llatí «facticius» (artificial, fabricat), que també al·ludeix a la idea de crear o transformar mitjançant la màgia. En francès, «enchantement» manté una forma molt propera a l’original llatí, mentre que en italià «incantesimo» preserva clarament l’estructura de «incantare«.
La pervivència d’aquesta família lèxica en les llengües modernes demostra la profunda empremta que les creences màgiques i els rituals associats han deixat en la nostra cultura i llenguatge. Encara avui, quan parlem d’estar «encantat» per algú o alguna cosa, estem fent ús d’una metàfora que es remunta a aquestes antigues concepcions de la màgia i el poder de les paraules.