La hipericina, un dels principis actius més emblemàtics de l’Hypericum perforatum (conegut com a hipèric o herba de Sant Joan), porta un nom que ressona amb la seva herència botànica i les seves propietats úniques. Explorar el seu origen etimològic és com obrir un llibre que combina mites, ciència i tradició.
El terme hipericina deriva directament del nom científic de la planta: Hypericum. Aquest nom prové del grec antic: Hyper (ὑπέρ): significa «sobre» o «per sobre de» i Eikon (εἰκών): es tradueix com a «imatge» o «icona». Segons la tradició, els antics grecs i romans col·locaven branquetes d’hipèric sobre les estàtues dels déus i les icones religioses per protegir-se dels esperits malignes. Aquesta pràctica reflectia la creença que la planta tenia un poder que transcendia el físic, situant-se literalment «per sobre de les imatges» divines.
El sufix -icina és comú en la nomenclatura química per a designar compostos extrets de plantes o microorganismes (per exemple, penicil·lina, estreptomicina). En el cas de la hipericina, el nom s’acobla al de la planta d’origen: hipericina = Hypericum + -icina.
Aquest compost va ser aïllat per primera vegada el 1820 pel farmacèutic alemany Johann A. Buchner, que el va anomenar «el component vermell de l’hipèric». Més tard, el 1911, el químic Cerny el va rebatejar com a hipericina per reflectir-ne l’origen botànic i la seva estructura química única. La hipericina és un pigment antraquinònic de color vermell fosc que, en contacte amb la pell, deixa una tonalitat rogenca. Aquesta característica va inspirar llegendes medievals que vinculaven l’herba de Sant Joan amb la sang del sant, especialment durant la seva festivitat (24 de juny), quan la planta assoleix la màxima floració. A més, els punts foscos de les fulles de l’Hypericum (visibles a contrallum) es van associar amb les «ferides» de Sant Joan, reforçant el simbolisme màgic-religiós del seu nom.
Mentre que el nom es nodreix de la història i la cultura, la hipericina destaca per la seva activitat biològica. Per un costat inhibeix la dopamina β-hidroxilasa, augmentant els nivells de dopamina al cervell. També és fotosensible, una propietat que s’aprofita en teràpia fotodinàmica per atacar cèl·lules canceroses.
Aquesta dualitat (nom amb arrels històriques i aplicacions científiques modernes) converteix la hipericina en un pont entre el passat i el present i un recordatori de com la natura i la humanitat s’han entrelligat per donar sentit al món. Des dels rituals grecs fins als laboratoris actuals, aquest compost no només porta un nom poètic, sinó que encapsula mil·lennis de coneixement i misteri. I, com diu el proverbi: Nomina sunt consequentia rerum (els noms són conseqüència de les coses).