L’herba de Sant Joan és una d’aquestes plantes que sembla haver manllevat els secrets de la història per convertir-se en llegenda viva. El seu nom, que resa com un vers entre el sagrat i el terrenal, té arrels que s’endinsen tant en la terra de les tradicions cristianes com en el substrat de rituals pagans. Es diu que el 24 de juny, quan el solstici d’estiu encén les nits més curtes, aquesta planta assolia el zenit de la seva floració i el seu poder. No és casualitat que floreixi amb un groc ardent aleshores, com si les seves flors fossin espurnes del mateix sol. La festivitat de Sant Joan Baptista, amb les seves fogueres purificadores, va absorbir antics cultes a la llum, i amb ells, l’herba va heretar el nom del sant, però també la memòria d’un temps en què les plantes es recol·lectaven amb rituals per espantar dimonis o atraure la sort i la salut.
Curiosament, el vincle de l’herba de Sant Joan amb la màgia i la medicina es remunta molt més enllà del cristianisme. La planta era coneguda a l’antiguitat clàssica pels grecs i romans, que ja li atribuïen propietats medicinals i màgiques. El seu nom científic, Hypericum, prové del grec antic hyperikon, que es descompon en hyper- (“sobre”) i eikon (“imatge”). Això fa referència a la pràctica de penjar la planta sobre les icones religioses per protegir-se dels mals esperits o de les malalties.
En les farmàcies naturals dels avis, l’herba de Sant Joan era la panacea: cicatritzava ferides, calmava cremades i alleujava el «pes de l’ànim», com es deia antigament a la melangia. Avui sabem que la hipericina, un pigment vermellós que s’allibera en aixafar els capolls (i que als Països Catalans s’anomena «sang de Sant Joan»), té propietats antidepressives, raó per la qual se l’ha batejada com el «Prozac natural». Però cal anar amb compte: aquesta mateixa substància pot fotosensibilitzar la pell, una ironia per a una planta lligada al sol. I com a bon remei antic, interacciona amb medicaments moderns com anticoagulants o antidepressius sintètics, recordant-nos que la natura exigeix respecte.
Els seus sobrenoms són un mosaic de tradicions. En català, és «pericó», «herba foradada», «tresflorina», «flor de Sant Joan» o «herba santjoanera», noms que parlen de fulles perforades, flors en trio o el costum de collir-la per Sant Joan. A Anglaterra, es diu St. John’s Wort («herba de Sant Joan»), mentre que a Alemanya és Johanniskraut («herba de Joan»), mostrant com el sant transcendeix fronteres. A Mallorca, es posava sota el coixí aquella nit per somiar amb l’amor veritable; a Gal·les, una branca penjada a la llar podia preveure la longevitat dels habitants segons com s’assecava. També els occitans l’anomenaven “èrba de la joinessa”, perquè es deia que rentar-se el rostre amb la seva infusió rejovenia la pell. Fins i tot Ramon Llull la va immortalitzar en el Llibre de les Meravelles com a planta protectora, i encara avui, a fires com les de Vilafranca del Penedès, es ven en rams per «purificar» les cases, unint passat i present amb un lligam vegetal.
L’herba de Sant Joan és, en definitiva, un pont entre mons. Les seves flors, que atreuen abelles i curiosos, ens parlen de metges romans que la usaven per guarir legionaris, de pagesos medievals que cremaven les seves fulles per netejar l’aire, i de científics que desxifren els seus secrets en laboratoris. I mentre el seu «oli de cop» —elaborat macerant flors en oli durant 40 dies— encara cura cremades a les cuines, la planta ens recorda que, de vegades, les tradicions més profundes arrelen en allò que creix sota el sol, esperant que li deixem explicar la seva història.