Epítet amb altura: alpinus i la cultura de l’alta muntanya

L’epítet específic alpinus (femení alpina, neutre alpinum) és un adjectiu llatí que es va formar directament a partir del nom de la serralada, Alpes. El sufix llatí comú -inus indica pertinença o procedència. És equivalent al català “-í” o “-ina” (com en gironí, de Girona). Per tant, alpinus significa literalment “relatiu o pertanyent als Alps”, “procedent dels Alps” o, per extensió, “que viu o creix a les altes muntanyes”.

A més d’aquesta forma, la riquesa del llatí ofereix altres epítets per expressar idees similars. Trobem alpestris (i alpestre en neutre), que amb el sufix -estris (“que viu en”), adquireix el mateix significat de “propi dels Alps” o “de muntanya”. També existeix alpigena, un terme més poètic que combina Alpi- amb el sufix -gena (“nascut de”), significant “d’origen alpí”. Cal destacar el cas d’alpini, que sovint no fa referència a l’hàbitat, sinó que és un epònim dedicat al cèlebre botànic italià Prospero Alpini, significant “d’Alpini”. Aquesta varietat mostra els diferents matisos amb què es pot descriure la relació d’una espècie amb l’entorn alpí.

En la taxonomia de Linné (la nomenclatura binomial científica), aquest epítet es va començar a utilitzar per anomenar espècies de plantes (i animals) que són originàries o característiques de la regió alpina. Amb el temps, el seu significat es va ampliar per analogia a organismes que habiten ecosistemes d’alta muntanya similars arreu del món, encara que no siguin els Alps. Per exemple  Papaver alpinum: La rosella alpina.

El terme “Alps” i, sobretot, l’adjectiu llatí alpinus han donat lloc a una família de paraules en català i altres llengües. Aquests derivats conserven la idea fonamental d’alta muntanya.

• Alpí, alpina (adjectiu): És l’adaptació directa del llatí alpinus. S’utilitza per descriure totes les coses relatives als Alps o a l’alta muntanya en general. Per exemple, “paisatge alpí”, “clima alpí”, “flora alpina”. I també l’estatge alpí que en biogeografia, és el pis de vegetació de les muntanyes situat per sobre del límit superior del bosc (l’estatge subalpí) i per sota de l’estatge nival (el de les neus perpètues).

• Alpinisme: La pràctica esportiva d’escalar muntanyes, especialment les d’alta dificultat. El nom neix directament de l’activitat originada als Alps durant els segles XVIII i XIX.

Però, i l’etimologia de la serralada dels Alps, d’on prové? Tot sembla indicar que l’origen del nom “Alps” és ancestral i, com passa sovint amb topònims tan antics, no hi ha un consens absolut, sinó diverses teories que apunten a arrels pre-indoeuropees o celtes. El més probable és que el terme no fos originàriament un nom propi per a la serralada, sinó un nom comú que significava “muntanya” o “lloc elevat”. En detallem les hipòtesis més acceptades:

1. Arrel Pre-Indoeuropea: La teoria més estesa sosté que “Alp” deriva d’una arrel pre-indoeuropea (possiblement lígur, un poble que habitava la zona abans dels celtes i els romans) alb o alp. Aquesta arrel tindria un significat genèric de “muntanya”, “terreny elevat” o “roca”. Aquesta idea es veu reforçada per la presència de topònims similars en altres zones muntanyoses d’Europa, com Albania o Albion (un antic nom per a la Gran Bretanya, potser en referència als penya-segats blancs de Dover).

2. Possible connexió Indoeuropea: Una altra teoria connecta el terme amb l’arrel protoindoeuropea albh-, que significa “blanc”. Aquesta associació seria una referència directa als cims nevats perpetus de les muntanyes més altes. Aquesta arrel és la que va donar lloc a paraules llatines com albus (“blanc”), que ha deixat descendència en moltes llengües romàniques (com el català alb o alba). Si aquesta teoria fos certa, “els Alps” significaria literalment “les muntanyes blanques”.

3. Origen Celta: Una tercera via suggereix un origen celta. En llengües cèltiques, hi ha termes com el gaèlic escocès ailp, que significa “turó rocós” o “penya-segat”. Atès que els pobles celtes van tenir una presència molt important a la regió alpina (com els gàl·lics), és plausible que el seu idioma influís en la toponímia.

Així, tot i que la connexió amb “blanc” és poètica i possible, la majoria dels lingüistes s’inclinen per l’origen pre-indoeuropeu o celta, on alp era un substantiu comú que designava una “alçada” o “muntanya”. Amb el temps, i a través del llatí (Alpes), el terme va passar de ser un nom comú a ser el nom propi de la gran serralada europea. És interessant notar que, en molts dialectes alpins locals (a Suïssa, Àustria, Itàlia), la paraula Alp, Alm o Alpe no es refereix al pic de la muntanya, sinó a les pastures d’estiu situades en altitud, per sobre de la línia dels arbres però per sota de les neus perpètues. Aquest significat pastoral (l'”alpage” en francès) podria ser el més antic de tots, referint-se a l’ús econòmic d’aquestes “terres altes” i es correspondria amb l’estatge alpí actual.