El retorn de Betonica: rescatant un nom amb 2000 anys d’història

El nom del gènere Betonica coincideix amb el seu nom popular betònica i ambdós termes tenen una història de més de dos mil anys que es remunta a l’antiguitat clàssica de la península Ibèrica i que és prou apassionant aprofundir-hi.

La teoria etimològica més acceptada i documentada relaciona el nom Betonica amb els vètons (en llatí, Vettones), un poble preromà d’origen celta que habitava en una vasta regió de la península Ibèrica. Aquest territori comprenia les actuals províncies de Salamanca i Àvila, i parts de Càceres, Toledo i Zamora. Els vètons eren coneguts per ser un poble ramader i guerrer, però també per tenir un coneixement profund de les propietats de les plantes del seu entorn. Segons els escrits de Plini el Vell, un naturalista i escriptor romà del segle I d.C., van ser els vètons els qui van descobrir i popularitzar les nombroses virtuts medicinals d’aquesta planta. En la seva obra magna, Naturalis Historia, Plini esmenta la planta i l’associa directament amb aquest poble. El nom original que se suposa que li van donar els vètons s’hauria llatinitzat posteriorment. Així, de Vettonica o Vettonica herba (“l’herba dels vètons”), el nom hauria evolucionat fonèticament cap a Betonica. Aquesta transició de ‘V’ a ‘B’ és un fenomen lingüístic comú en l’evolució del llatí a les llengües romàniques, conegut com a betacisme. El metge personal de l’emperador August, Antoni Musa, va escriure un tractat titulat De herba vettonica, que va ser fonamental per a la difusió de la fama d’aquesta planta a tot l’imperi romà. En aquest tractat, Musa va catalogar fins a 47 malalties diferents que podien ser tractades amb betònica, consolidant la seva reputació com una autèntica panacea. Aquesta obra va ser tan influent que durant segles, qualsevol escrit sobre les virtuts de la betònica s’atribuïa, sovint erròniament, a Antoni Musa. Un altre testimoni clau és el del metge i botànic grec Dioscòrides, contemporani de Plini, qui en la seva obra De Materia Medica també descriu la planta. Tot i que ell l’anomena Kestron (Κέστρον) o Psychotrophon (Ψυχότροφον, “nodriment de l’ànima”), reconeix que els romans la coneixen com a Vettonica.

Durant l’Edat Mitjana, la popularitat de la betònica no va minvar i es va convertir en una de les herbes medicinals més importants, present en tots els jardins monàstics i horts de “simples” (jardins d’herbes medicinals). La dita italiana “vende la tonaca e compra la betonica” (“ven la túnica i compra la betònica”) o la castellana “tener más virtudes que la betónica” reflecteixen la gran estima que se li tenia.

Encara que la connexió amb els vètons és la teoria més sòlida, han sorgit altres hipòtesis minoritàries. Una altra teoria suggereix que el nom podria derivar de les paraules celtes ‘bent’ (cap) i ‘ton’ (bo o tònic), fent referència al seu ús principal per tractar mals de cap i altres afeccions cranials. Tot i que és plausible a escala semàntica, ja que la planta s’usava amb aquesta finalitat, hi ha menys evidències històriques directes que donin suport a aquesta arrel etimològica en comparació amb la teoria dels vètons. Altres lingüistes han proposat una derivació del llatí ‘vecto’, que significa transportar o portar, potser en al·lusió a la seva capacitat per “expulsar” malalties del cos. Aquesta teoria és considerada molt especulativa i no té masses adeptes.

Des del punt de vista de la taxonomia botànica moderna, la història de Betonica té un gir interessant. Durant molt de temps, el botànic suec Carl Linnaeus, pare de la taxonomia moderna, va incloure les espècies de betònica dins del gènere Stachys en la seva obra Species Plantarum (1753). Així, per exemple, l’espècie més comuna, Betonica officinalis, va ser anomenada Stachys officinalis. La raó era la gran semblança morfològica entre ambdós grups de plantes. No obstant això, estudis filogenètics moleculars més recents, realitzats a finals del segle XX i principis del XXI, van demostrar que el grup de les betòniques formava un clade monofilètic diferent de la resta de les Stachys. Això va justificar la seva segregació i la recuperació del nom històric Betonica com a gènere independent. Aquesta decisió va ser un reconeixement tant a les diferències genètiques com a la llarga tradició històrica que sempre havia considerat la betònica com una entitat pròpia.