La paraula estoma té les seves arrels en l’antiga Grècia i ha evolucionat al llarg dels segles fins a esdevenir un terme fonamental en la botànica moderna. El seu origen es troba en el grec antic ‘στόμα’ (stóma), que significa “boca” o “obertura”. Aquesta paraula grega deriva de l’arrel indoeuropea *stom-, que fa referència a la boca o a una obertura.
En el context botànic, el terme estoma va ser adoptat per descriure les petites obertures o porus que es troben a l’epidermis de les fulles i tiges de les plantes. Aquestes estructures microscòpiques, que s’assemblen a petites «boques», permeten l’intercanvi gasós entre la planta i l’atmosfera, justificant així l’ús metafòric del terme grec original.
La paraula va passar del grec al llatí científic com «stoma», mantenint el seu significat essencial. A partir d’aquí, va ser adoptada per les llengües modernes, inclòs el català, on es manté com estoma. Amb tot, l’arrel grega «stom-» ha donat lloc a diverses paraules relacionades en el camp de la botànica i més enllà. Per exemple, en botànica tenim «estomàtic», que es refereix a les coses relatives als estomes, i «estomatologia», la disciplina que estudia els estomes.
La relació entre “estoma” i “boca” es reflecteix en altres llengües i camps científics. Fora de la botànica, però mantenint la connexió etimològica, trobem paraules com “estomatologia” en medicina, que es refereix a l’estudi de la boca i les seves malalties. En anatomia, per exemple, l’obertura d’una cavitat corporal sovint s’anomena estoma, com en el cas d’una colostomia. En el context més ampli de la lingüística, podem veure com estoma forma part d’una família de paraules que inclouen “estomatitis” (inflamació de la mucosa bucal), “estomodeu” (la boca primitiva en embriologia) i fins i tot “estómac”, que tot i tenir una etimologia lleugerament diferent, comparteix la mateixa arrel grega referent a una obertura o cavitat.