La paraula “espora” prové del terme grec “σπορά” (sporá), que significa “llavor” o “sembra”. Aquest, al seu torn, deriva del verb grec “σπείρειν” (speírein), que vol dir “sembrar” o “escampar”. Aquesta arrel grega va ser adoptada pel llatí com “spora“, mantenint essencialment el mateix significat. Durant l’edat mitjana, en el context del llatí científic, el terme “spora” es va especialitzar per referir-se específicament a les estructures reproductives de fongs, falgueres i altres plantes que no produeixen flor. Aquesta especialització del significat va ser clau en l’adopció del terme en les llengües modernes, inclòs el català, on mantenim la forma “espora”, molt propera a l’original grec i llatí.
En el camp de la botànica, aquesta arrel etimològica ha generat diversos termes tècnics relacionats. “Esporangi“, per exemple, es refereix a l’estructura que produeix espores, combinant “espora” amb el grec “ἀγγεῖον” (angeîon), que significa “recipient”. “Esporòfit” denomina la fase del cicle de vida de les plantes que produeix espores, mentre que “esporulació” descriu el procés de formació d’espores. “Endòspora” o “exòspora es refereix respectivament a una espora formada dins o fora d’una estructura especialitzada.
La mateixa arrel indoeuropea *sper-, que significa “escampar” o “sembrar”, ha donat lloc a moltes paraules relacionades en diverses llengües. En català, per exemple, trobem paraules com “esperma” i “diàspora“. En castellà, tenim “esparcir” i “dispersión“. L’anglès ens ofereix “spore“, “spread” i “sparse“, mentre que en alemany trobem “spore” i “sparen” (que significa estalviar).