L’epítet occidentale o occidentalis també està present en un bon nombre de plantes de casa nostra, per exemple en l’el·lèbor verd (Helleborus viridis subsp. occidentalis)
En la seva essència, ‘occidental’ prové del llatí ‘occidentalis’, que deriva del verb ‘occidere’. Aquest verb llatí té un significat profundament poètic: ‘caure’ o ‘anar cap avall’. Tal com el sol fa el seu viatge diari i es pon a l’horitzó, els antics romans van veure en aquest esdeveniment un símbol de descens o caiguda, i així, ‘occidere’ va passar a descriure la posta del sol.
El llatí ‘occidere’ és, de fet, una paraula composta. ‘Ob-‘ significa ‘cap a’ i ‘-cadere’ significa ‘caure’. Quan s’uneixen, formen una imatge poètica del sol caient cap a l’horitzó. De fet, tot sembla indicar que tot plegat es deriva de l’arrel indoeuropea *kad- (o en les seves formes variant ‘cas, cis’), que incorpora la noció de ‘caiguda’. Aquesta arrel es manifesta en el verb llatí ‘cadere’, que significa ‘caure’ i que és present amb moltes altres paraules com “caduc”, “cadaver” o “cadència”.
Aquesta descripció dramàtica del sol ponent (o caient) es va convertir en la base per a la paraula ‘occidentalis’, un adjectiu que inicialment es referia a la direcció on el sol es pon. Amb el pas del temps, però, ‘occidentalis’ va començar a adquirir un sentit geogràfic més ampli, utilitzat per descriure les terres situades a l’oest de l’Europa, particularment l’Europa Occidental.
Avui, la paraula ‘occidental’ se sol fer servir per descriure les cultures i les societats de l’Europa Occidental i altres regions influenciades per aquesta cultura, incloent-hi molts països d’Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda.
Però, com en el cas de ‘oriental’, és important recordar que ‘occidental’ és un terme ampli que pot englobar una gran diversitat de cultures, històries i experiències. Així que, mentre gaudim de la bellesa poètica de les seves arrels llatines, també respectem la complexitat i la diversitat que aquesta paraula representa en el món modern.