Hi ha un bon grapat d’espècies a casa nostra amb l’epítet orientale i orientalis per indicar que és propi d’Orient, per exemple el plataner d’ombra (Platanus orientalis).
Els antics llatins, en la seva rica llengua i cultura, tenien una paraula singular per descriure l’acte de néixer: “orior, orieris”. Aquest verb era prou versàtil per ser utilitzat en el context de la naixença de persones, animals i fins i tot objectes inanimats, tal com reflecteixen les obres de dos dels seus més il·lustres escriptors, Ciceró i Ovidi.
Però va ser el gran poeta Horaci qui va veure més enllà de la simple naixença. Va captar la bellesa metafòrica de l’aparició del sol cada matí i va aplicar a aquesta esplendorosa visió la paraula “orior”, enlluernat per la magnificència del dia que naix, com si fos un ésser viu que emergeix a l’horitzó.
I així, el participi present d’aquest verb, “oriens, orientis”, es va transformar en un nom per a la misteriosa regió situada cap a l’est, l’Orient. Aquesta denominació no va ser casualitat, sinó una reflexió poètica de l’espai geogràfic situat allà on el sol sorgeix majestuosament cada dia.
Plini el Vell, l’erudit naturalista romà, va anar més enllà en aquesta conceptualització. Amb la seva aguda perspicàcia, va definir els inicis de l’hivern i l’estiu com oriens hibernus i oriens æstivus, respectivament, capturant la connexió intrínseca entre la naixença del sol i el canvi de les estacions.
Però el verb “orior” no es va quedar restringit a l’àmbit literari. Horaci va ser el primer a utilitzar “oriental” com a adjectiu per referir-se a l’est com a punt cardinal. No obstant això, el pas definitiu es va donar segles després, quan l’emperador Justinià va encunyar “orientalis” per descriure els països situats a l’Àsia.
Avui en dia, les expressions “Orient Mitjà” o “Proper Orient” són habituals per referir-se a la regió d’Àsia Menor on es troben Israel, Palestina, el Líban, Síria i Jordània. Amb tot, el terme “oriental” s’ha utilitzat històricament per descriure persones, cultures i llocs de l’Àsia de l’Est i del Sud-est. Malgrat això, aquesta utilització pot ser problemàtica per diverses raons:
- Generalització: el terme “oriental” és extremadament ampli i generalitza una gran varietat de cultures, idiomes, religions i històries que són inherentment diverses. Això pot perpetuar estereotips i malentesos.
- Eurocentrisme: la paraula “oriental” prové d’una perspectiva eurocèntrica del món, on l’Europa és vista com el centre i tota la resta és classificada amb relació a ella. Això pot ser considerat com una forma de colonialisme cultural.
- Deshumanització: en alguns contextos, “oriental” s’ha fet servir de manera pejorativa o deshumanitzadora. Per exemple, durant el segle XIX i principis del XX, el terme es va emprar per retratar les persones asiàtiques com exòtiques, inferiors o estranyes.
- Terminologia antiquada: en molts llocs, especialment als Estats Units, “oriental” és vist com un terme antiquat i fora de lloc. És més apropiat referir-se a la gent pel seu país d’origen o per la regió específica d’Àsia a la qual pertanyen.