El nom del gènere Dianthus, que acull els populars clavells i clavellines, té una de les etimologies més poètiques i directes del món de la botànica. Procedeix directament del grec antic i el seu significat, “la flor de Déu” o “la flor divina”, reflecteix la gran estima que les persones li tenien a aquesta flor des de l’antiguitat.
El terme Dianthus és un compost neollatí creat a partir de dues paraules gregues: Διός (Déu) és la forma genitiva del nom del déu principal de l’Olimp, Zeus (Ζεύς) i, per tant, “Déu” es tradueix com “de Zeus” o, en un sentit més ampli i comú en aquest context, “diví” o “de Déu”. ἄνθος (ánthos) significa, com sempre, simplement “flor”. Així, la unió d’ambdues paraules, Dianthus, es tradueix literalment com la “flor de Zeus” o, de manera més genèrica, la “flor divina”. Aquesta denominació no és casual, sinó que evoca bellesa, perfecció i un estatus superior, com si fos una flor digna dels mateixos déus.
L’associació d’aquest nom amb la flor no va ser una invenció moderna. El filòsof i botànic grec Teofrast, considerat un dels pares de la botànica, ja va fer servir un terme molt similar en la seva obra magna Historia de les plantes. En els seus escrits, Teofrast es refereix a certes varietats de clavell amb el nom “diósanthos” (διόσανθος), unint exactament les mateixes arrels gregues. Això demostra que fa més de dos mil·lennis, aquestes flors ja eren considerades prou especials per a merèixer un nom que les vinculés amb la divinitat suprema.
Segles més tard, al segle XVIII, el naturalista suec Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna, va ser qui va establir formalment el nom Dianthus per a aquest gènere de plantes. En la seva obra Species Plantarum (1753), Linné va adoptar el terme clàssic usat per Teofrast, llatinitzant-lo com a Dianthus. Aquesta elecció va ser un homenatge a la tradició clàssica i a la percepció històrica de la flor.
I mirant més enrera, per què “la flor de Zeus”? Més enllà de la seva bellesa evident i la seva fragància sovint intensa, diverses llegendes i simbologies poden haver contribuït a aquest nom tan elevat. En algunes tradicions mitològiques cristianes posteriors, es diu que els primers clavells van néixer a la Terra a partir de les llàgrimes que la Verge Maria va vessar durant la crucifixió de Jesús. Tot i que aquesta llegenda és posterior a l’origen grec del nom, reforça la idea d’una flor nascuda d’un esdeveniment transcendent i diví. També la geometria quasi perfecta de la seva corol·la, amb els pètals sovint dentats o serrats, i la seva varietat de colors intensos, la convertien en un símbol de la bellesa ideal i l’amor. A l’antiga Roma, els clavells eren coneguts com “la flor de Júpiter” (l’equivalent romà de Zeus) i s’utilitzaven en garlandes i corones per a celebracions i actes solemnes.
Curiosament, el nom comú “clavell” té una etimologia completament diferent, però igualment interessant. Procedeix del llatí vulgar clavellus, diminutiu de clavus, que significa “clau” (l’objecte metàl·lic). L’associació es deu a la semblança de l’aroma del clavell (Dianthus caryophyllus) amb l’olor del clau d’espècia (Syzygium aromaticum). Aquesta espècia culinària, molt preuada, s’anomenava així per la seva forma, semblant a un petit clau. L’aroma potent i especiada de certes varietats de Dianthus va fer que la flor adoptés popularment el nom de l’espècia.
Quan veieu doncs un clavell o una clavellina penseu que és un llegat directe del món clàssic, una finestra a com els antics grecs percebien aquesta flor: no com una simple planta, sinó com una creació divina, una “flor de Zeus”. Ja ho sabeu doncs… cada vegada que regaleu un clavell (tots són del gènere Dianthus) esteu regalant una FLOR DIVINA… reservada a persones DIVINES!