El nom del gènere Salix és, en aparença, la paraula llatina clàssica que autors com Virgili o Plini el Vell feien servir per anomenar el salze i el vímet. Tanmateix, la seva història és molt més profunda i s’endinsa en les arrels de les llengües d’Europa. La paraula llatina no va néixer del no-res, sinó que és l’hereva d’un terme molt més antic, provinent de la llengua mare reconstruïda coneguda com a protoindoeuropeu. Aquest origen ancestral revela que els pobles antics ja tenien una percepció molt clara de la característica més essencial d’aquest arbre, una qualitat que quedaria segellada per sempre en el seu nom.
La majoria dels lingüistes coincideixen que Salix prové de l’arrel protoindoeuropea *s(e)lik-, que portava implícita la idea de “doblegar-se” o “girar”. Aquesta connexió semàntica és extraordinàriament precisa, ja que la flexibilitat extrema de les seves branques és el seu tret més distintiu i útil. No és una simple etiqueta botànica, sinó una descripció funcional que ha sobreviscut mil·lennis. Aquesta arrel ancestral no només va donar lloc al Salix llatí, sinó que va germinar en múltiples llengües, demostrant una herència compartida. En el món celta, la trobem en l’irlandès antic sail o el gal·lès helyg. En les llengües germàniques, va evolucionar a l’anglès antic sealh, origen del modern sallow (un tipus de salze), i a l’alt alemany antic salaha. Fins i tot en el grec antic, la paraula ἑλίκη (helíkē), que significava “salze” però també “espiral”, sembla compartir aquest mateix nucli de significat vinculat a la torsió i la flexibilitat.
Aquesta connexió intrínseca entre el nom i la naturalesa de l’arbre s’estén de manera fascinant al camp de la medicina. De fet, la contribució més cèlebre del salze a la humanitat porta el seu nom imprès. Del llatí Salix va derivar el terme “salicina“, el principi actiu aïllat de la seva escorça, i d’aquí, “àcid salicílic“. L’ús de l’escorça de salze per combatre el dolor i la febre és una pràctica immemorial, documentada des de l’antic Egipte i Sumèria, i recomanada explícitament per Hipòcrates a la Grècia clàssica. Aquesta tradició mil·lenària va culminar el 1897 quan el químic Felix Hoffmann, treballant per a Bayer, va sintetitzar una forma modificada d’aquest compost, l’àcid acetilsalicílic, donant lloc a un dels fàrmacs més revolucionaris i universals: l’Aspirina.
Més enllà de la farmàcia, el simbolisme del salze també beu directament de l’etimologia. La seva capacitat de doblegar-se sense trencar-se, implícita en l’arrel *s(e)lik-, l’ha convertit en un emblema universal de resiliència i adaptabilitat davant l’adversitat. Al mateix temps, el seu hàbitat a les vores de l’aigua l’ha vinculat místicament amb les emocions, l’inconscient i el món espiritual. En moltes tradicions europees, especialment la celta, el salze era un arbre sagrat associat a la lluna, la intuïció i la màgia, sovint lligat a figures mitològiques femenines i poderoses com Hècate o Circe. Aquesta aura es torna malenconiosa en el cas del salze ploraner, Salix babylonica, el qual, per una cèlebre confusió amb un passatge bíblic sobre l’exili a Babilònia, va esdevenir el símbol per excel·lència del dol i la pena, una imatge gravada en l’imaginari col·lectiu i present en molts cementiris.
Finalment, la vimeteria, l’art de teixir cistells i mobles amb les seves branques, no és sinó l’aplicació directa d’aquesta flexibilitat que li va donar nom. La seva afinitat amb l’aigua el va convertir en l’eina preferida dels radiestesistes per trobar fonts subterrànies, i la seva sorprenent capacitat per arrelar d’una simple branca clavada a terra humida el converteix en un poderós símbol de regeneració i de la força imparable de la vida.