L’epítet específic perforatum està en diverses espècies vegetals, però només en una a casa nostra: l’Hypericum perforatum. Una planta que amaga secrets tan fascinants com les petites perforacions que li donen nom. Si t’has fixat bé en les seves fulles, veuràs que, en contrallum, semblen puntejades per milers de foradets com si haguessin estat travessades per una agulla invisible. Aquesta peculiaritat no és casual: l’epítet perforatum ve directament del llatí perforatus, que significa ‘perforat’ o ‘foradat’.
Però anem per passos. La paraula perforatum és el participi passat del verb llatí perforare (‘perforar’), format per per- (‘a través’) i forare (‘foradar’). Així, el nom descriu literalment l’aparença de les fulles, que semblen tenir petits orificis. En realitat, aquests no són forats veritables, sinó vesícules translúcides plenes d’olis essencials i compostos químics, com la hipericina, que li donen aquest efecte òptic de “perforació”.
Aquesta característica no només és una curiositat botànica, sinó que també està lligada als seus usos tradicionals. Els antics herbolaris ja observaven que allò que semblava un dany (com una fulla foradada) podia ser, en realitat, un símbol de les seves virtuts medicinals. De fet, la hipericina, present en aquestes estructures, és un pigment vermellós que s’allibera quan s’aixafen les flors i que s’ha utilitzat des de l’antiguitat com a tintura i remei per a ferides.
Els “forats” de les fulles van alimentar mites com el que explica que la planta va néixer de la sang de Sant Joan Baptista, ja que floreix cap al solstici d’estiu (24 de juny, festivitat del sant). Es deia que aquestes perforacions eren petjades del diable, que havia trepitjat la planta per intentar destruir-la, sense èxit. Per això, a moltes cultures europees es penjaven ramells d’Hypericum a les portes per allunyar els esperits malignes, una pràctica que encara es manté en algunes zones rurals.
El nom perforatum no només descriu la morfologia de la planta, sinó que també ens remet a la seva farmacopea històrica. Els antics grecs, com Dioscòrides, ja la utilitzaven com a antiinflamatori, i als segles XVI-XVII es va popularitzar com a antidepressiu, anomenant-la “herba de les ferides” o “herba militar” per la seva capacitat de cicatritzar. Avui sabem que aquestes propietats es deuen als compostos com la hiperforina i la hipericina, que interactuen amb neurotransmissors com la serotonina, tot i que cal anar amb compte amb les seves interaccions medicamentoses.
El terme perforatum ha viatjat amb la planta per tot el món. Als Països Catalans, per exemple, se la coneix com a herba de Sant Joan o pericó, noms que reflecteixen tant la seva floració estival com la creença en els seus poders protectors. En anglès, St. John’s wort (‘herba de Sant Joan’) manté aquesta relació amb el sant, mentre que en alemany s’anomena Johanniskraut, amb el mateix arrel.
Així, cada cop que veiem un Hypericum perforatum, no només contemplem una planta amb fulles aparentment foradades, sinó un llegat etimològic, medicinal i màgic que ens connecta amb herbolaris medievals, llegendes paganes i la saviesa ancestral de comprendre la natura a través dels seus detalls més insospitats.