La família Hypericaceae ens transporta a un món de plantes plenes de simbolisme i usos ancestrals. Aquesta família botànica porta el nom del seu gènere més emblemàtic, Hypericum, i la seva etimologia és una finestra oberta a la cultura clàssica. La paraula Hypericum ve del grec ὑπέρ (hyper), que significa «per sobre» o «per damunt», i εἰκών (eikón), que es tradueix com a «imatge» o «aparició». La llegenda explica que aquestes plantes es col·locaven damunt de les icones religioses per allunyar els esperits malignes, una pràctica que reflecteix la creença en el seu poder protector. Fins i tot Plini el Vell esmenta el seu ús com a talismà contra les bruixeries, un detall que connecta el nom amb un imaginari místic.
La família Hypericaceae es distribueix principalment per regions temperades i zones muntanyoses tropicals, amb una presència notable a la conca mediterrània, Amèrica i parts d’Àsia. Compta amb diversos gèneres, entre els quals Hypericum n’és el més conegut, i engloba centenars d’espècies, algunes tan populars com l’hipèric (Hypericum perforatum), famós per les seves flors grogues amb petits punts negres que semblen perforacions —d’aquí l’epítet perforatum—. Aquestes «perforacions» són en realitat glàndules d’oli essencial, que en prémer-les alliberen una substància vermellosa anomenada hipericina, base de molts remeis tradicionals.
La relació d’aquesta família amb altres termes botànics és intrigant. La família Hypericaceae està íntimament lligada a les Clusiaceae i el seu antic nom, Guttiferae. Històricament, molts botànics agrupaven aquests dos grups sota el paraigua de les Guttiferae, un terme que destacava la presència de glàndules resinoses o «gotetes» (del llatí gutta) comunes en ambdues famílies. Tanmateix, estudis genètics moderns van revelar diferències clau en la seva estructura floral i composició química, impulsant-ne la separació i així les Hypericaceae es van considerar una família independent. Això ens recorda com la ciència evoluciona reinterpretant les connexions entre els éssers vius.
Culturalment, l’hipèric ha estat una planta venerada. Els antics grecs el vinculaven al déu Apol·lo, i a l’edat mitjana es creia que recolzava les forces del bé contra la foscor. Avui, el seu ús en infusions o oli macerat per cicatritzar ferides o alleujar quadres depressius lleus és ben conegut, tot i que cal prudència: en excés, pot provocar fotosensibilitat. Curiosament, se la coneix popularment com a «herba de Sant Joan», perquè floreix cap al solstici d’estiu, proper a la festivitat del sant. Aquest nom popular reflecteix una tradició europea de lligar les plantes als cicles naturals i les celebracions comunitàries. D’altra banda, noms com «androsemo» (un antic nom popular de l’hipèric, derivat del grec «sang d’home») il·lustren com les cultures han vist en aquestes plantes metàfores de la vida i la cura.
En regions com Catalunya, l’hipèric s’ha usat també com a tint natural: les seves arrels donen un color groc intens, i les flors, com ja hem vist, un roig profund. Aquesta dualitat cromàtica —groc i vermell— ha alimentat mites sobre la seva capacitat per equilibrar energies, una idea que ressona en pràctiques antigues de medicina herbal.
En definitiva, el nom Hypericaceae és una porta oberta a històries de ciència, tradició i aventura botànica. Des de les muntanyes de Sibèria —on es van trobar els fòssils més antics del gènere— fins als descampats mediterranis, aquesta família ens recorda que les plantes no són només éssers vius, sinó també narradores silencioses de la nostra cultura.