L’epítet nivalis (o nivale en la seva forma femenina/neutral plural) prové directament del llatí, on “nivalis” significa literalment “de neu” o “relatiu a la neu”. Aquesta paraula deriva del substantiu llatí “nix, nivis”, que vol dir “neu”. Aquesta arrel és d’origen indoeuropeu, concretament de la base *sneigwh-, que significava “nevar” o “neu”. Aquesta mateixa arrel ha donat lloc a mots aparentment distants, però que comparteixen l’origen, com el grec χιών (khiṓn) o l’anglès snow.
En el món botànic, l’epítet nivalis es fa servir per indicar una planta que creix en zones on la neu és freqüent, o bé que floreix en època hivernal, com si desafiés el fred. L’exemple més conegut és Galanthus nivalis, la flor de neu, que sovint és una de les primeres plantes a florir al final de l’hivern, quan encara hi ha neu al terra. Aquesta associació entre la flor i la neu no només és botànica, sinó també simbòlica: la resistència, la puresa, la renovació.
El mot “nivalis” també té paral·lels interessants en altres llengües romàniques. En castellà, el mot “nieve” ve de la mateixa arrel llatina “nix, nivis”, com també passa amb el francès “neige”, l’italià “neve”, o el català “neu”. Totes aquestes formes ens remeten a una idea antiga, comuna i poètica de la neu com a fenomen climàtic però també com a símbol cultural.
És interessant veure com l’ús d’un epítet com nivalis en el nom d’una espècie pot evocar imatges molt potents, no només d’un entorn fred i nevat, sinó també d’un cert tipus de bellesa o resistència. En alguns casos, pot fins i tot tenir connotacions medicinals, ja que moltes plantes que floreixen en condicions extremes han estat tradicionalment valorades per les seves propietats úniques, tot i que això no és sempre el cas.
Una curiositat: en la cultura popular, la neu s’ha associat sovint amb la puresa, la netedat, però també amb el perill i el desconegut. L’ús de “nivalis” pot recollir aquest doble vessant simbòlic, sobretot quan una planta que porta aquest nom creix en llocs inhòspits o aparentment desolats.