La paraula “glauc” prové directament del grec antic “γλαυκός” (glaukos). En grec, aquest terme tenia diversos significats relacionats amb el color, incloent: a) un to de blau clar o verd clar, b) un to gris blavós o verd grisenc i c) Brillant o lluminós. Originalment, “glaukos” es referia principalment al color del mar, especialment quan estava il·luminat pel sol. Això explica per què el terme pot descriure una gamma de colors que van del blau al verd, passant pel gris. A més, Glaucos en la mitologia era el nom d’un déu marí grec, originalment un pescador que es va transformar en una criatura marina després de menjar una herba màgica.
El terme grec va ser adoptat pel llatí com “glaucus -a -um”, mantenint significats similars i, amb el temps, el significat de “glaukos” es va expandir per incloure el color de certes fulles o fruits (com les olives verdes).
En català, “glauc” és un cultisme, és a dir, un mot que ha entrat a la llengua a través de l’ús científic o literari, mantenint una forma molt propera a l’original grec o llatí. D’aquesta manera, com en moltes altres llengües romàniques i germàniques, “glauc” s’utilitza principalment en contextos científics o tècnics, especialment en botànica i zoologia. En el cas concret de botànica, “glauc” s’utilitza per descriure plantes o parts de plantes que tenen un to verd blavós o gris blavós, sovint a causa d’una capa cerosa a les fulles o tiges: per exemple Festuca glauca que és una herba ornamental amb fulles blavoses. Des del punt de vista mèdic, també tenim derivats i termes relacionats com podria ser el cas del glaucoma: una malaltia ocular que pren el seu nom del to verd blavós que pot aparèixer a la pupil·la en casos avançats.
També s’ha relacionat el mot glauc amb la tonalitat grisa (el color gris) i és interessant observar-ne l’origen d’aquesta paraula. En català, la paraula “gris” prové del francès antic “gris”, que al seu torn deriva del fràncic “grîs”. El fràncic era una llengua germànica occidental parlada pels francs, un poble que va dominar gran part d’Europa occidental durant l’edat mitjana. Aquest terme fràncic està relacionat amb l’alt alemany antic “grîs” i l’antic saxó “grîs”, ambdós significants “gris”.
L’arrel indoeuropea d’aquesta paraula és “*ghrei-“, que significa “fregar” o “untar”. Aquesta arrel ha donat lloc a diverses paraules en diferents llengües indoeuropees que estan relacionades amb el concepte de brillantor o lluentor. La connexió semàntica entre “fregar” i el color gris pot semblar poc clara a primera vista, però es pot entendre si considerem que el fregament pot produir una superfície polida i brillant, que pot assemblar-se al to platejat o grisós. En moltes llengües germàniques, la paraula per a “gris” està relacionada amb aquesta mateixa arrel. Per exemple: “grau” (alemany),”grijs” (neerlandès), “grey” o “gray” (anglès), “grå” (suec) i “grå” (danès).
En les llengües romàniques, la situació és més diversa. Mentre que el català i el francès han adoptat el terme d’origen germànic, altres llengües romàniques han seguit camins diferents: en castellà: “gris” (préstec del francès), en italià: “grigio” (del llatí medieval “griseus”, també d’origen germànic), en portuguès: “cinzento” (del llatí “cinis”, que significa “cendra”) i en romanès: “gri” (préstec, també, del francès). Curiosament, en llatí clàssic no existia un terme específic per al color gris. En lloc d’això, s’utilitzaven diverses paraules per descriure tonalitats similars, com canus (gris blanquinós, especialment referit als cabells), ravus (gris groguenc) o caesius (gris blavós, especialment per als ulls).
La incorporació de la paraula “gris” al català es va produir probablement durant l’edat mitjana, com a resultat de les intenses relacions culturals i comercials amb França. La primera documentació escrita en català de la paraula “gris” data del segle XIII, concretament en el “Llibre dels fets” de Jaume I, on s’utilitza per descriure el color d’unes pells. Amb tot, al llarg dels segles, el terme “gris” s’ha consolidat en català com la paraula principal per designar aquest color, desplaçant altres termes més antics o específics com “cendrós” (relacionat amb el color de la cendra) o “bru” (un to de gris tirant a marró).
Aquest recorregut etimològic també il·lustra la complexitat de la percepció i la denominació dels colors en diferents cultures i èpoques, mostrant com un terme que originalment podia referir-se a una gamma àmplia de tons (del blau al verd, passant pel gris) s’ha anat especialitzant en usos més específics.