Quan pensem en el color ‘blanc’, sovint ens ve al cap la imatge d’una fulla en blanc, d’un cel clar o de l’albada o, fins i tot, potser, dels imponents penya-segats de Dover. Però, sabies que aquest color ha tingut una influència profunda en la nostra llengua i cultura? Endinsem-nos en l’etimologia fascinant d’alguns epítets específics relacionats amb aquest color que representa la puresa, la senzillesa i la neteja… i també formen part del nom científic d’un grapat de plantes de casa nostra.
L’origen de l’epítet alba, album o albus ens transporta directament a l’antiga Roma. També els epítets albida o albidus. Així, l”albada’ prové del llatí albus, que significa blanc i aquesta connexió es deu al fet que, quan surt el sol, el cel es torna d’un color clar, gairebé blanc. Aquesta mateixa arrel llatina ens ha donat altres paraules com ‘álbum’ (un llibre amb fulles en blanc) i ‘albúmina’ (una proteïna amb un nom que evoca la seva coloració blanca). Totes aquestes paraules comparteixen una arrel indoeuropea comuna: *albho-, que significa blanc.
Els epítets albina i albinus provenen directament del llatí medieval albinus/a, i fan referència a la falta de pigmentació en éssers vius, siguin persones, animals o plantes. Els albins pateixen d’hipopigmentació, una mutació genètica hereditària que causa una absència de pigmentació. Un dels exemples més famosos d’albinisme a cada nostre és Floquet de Neu, el goril·la albí que va viure al zoològic de Barcelona, procedent de Guinea.
Però, i el nostre color blanc, d’on prové? La història d’aquesta paraula és força més complexa. ‘Blanc’ prové del llatí blancus, que al seu torn deriva del germànic blanc, significant ‘brillant’ i aquest del protogermànic blangkaz, que la seva definició seria ‘enlluernar’. En l’antiguitat, els romans tenien dues paraules per descriure aquest color: candidus (blanc brillant) i albus (blanc mat). Però, el castellà, i posteriorment el català, va adoptar la paraula ‘blanc’ de l’alemany durant l’Edat Mitjana a l’època de les invasions germàniques a la península Ibèrica i del qual hi ha constància documental ja al segle XII, tot i que abans d’això, utilitzaven a Castella es deia “albo” per descriure el color blanc.
Una darrera curiositat: la frase «la pèrfida Albió», que fa referència a Anglaterra, prové dels penya-segats blancs de Dover. Els grecs anomenaven “Albion” (Ἀλβιών en grec) a la Gran Bretanya, i aquesta denominació ha perdurat —despectivament— en la literatura i la poesia, com en les obres de William Blake.
Com veiem, les tres paraules comparteixen una mateixa arrel associada al color blanc que es remunta al protoindoeuropeu. Una bona mostra de com explorant l’etimologia podem trobar connexions insospitades entre paraules aparentment diferents. Per tot plegat, sovint, les paraules són com les plantes d’un jardí, amb arrels que s’estenen profundament a la terra de la història i la cultura. La pròxima vegada que miris el cel a l’albada o una fulla d’un quadern en blanc, recorda la rica etimològica que hi ha darrere d’aquests termes familiars. El món de l’etimologia botànica és, sense dubte, un jardí ple de sorpreses i descobriments, no?