Coneguda com a flor de la fam o flor de la gana, la Potentilla verna (actualment reconeguda sovint com a Potentilla neumanniana) pot semblar un mot poètic o simbòlic, però té en realitat un origen profundament arrelat en la història de la supervivència en temps de carestia. Contràriament al que podria suggerir la seva bonica flor groga, la denominació fa referència a l’aprofitament del seu rizoma, ric en midó, com a recurs alimentari d’emergència.
Durant períodes de guerra, males collites o pobresa extrema, quan els aliments de base escassejaven, la població sovint es veia obligada a recórrer a plantes silvestres. El rizoma d’aquesta potentil·la, com també el d’espècies properes com Potentilla anserina, es recollia, s’assecava i es triturava per obtenir una mena de farina. Aquesta farina podia barrejar-se amb altres farines per estirar-les més, o utilitzar-se sola per fer una mena de pa aspre i poc agradable, però suficient per mantenir l’energia vital en contextos de crisi.
Aquesta pràctica, avui ja desapareguda de la vida quotidiana catalana, es conserva en la memòria col·lectiva a través del nom popular de la planta. En altres llocs d’Europa, però, l’ús alimentari del rizoma de Potentilla anserina està històricament documentat: per exemple, a Escòcia i Irlanda, on va ajudar a sostenir comunitats senceres en períodes de fam. Així doncs, aquest nom popular té un doble significat: per una banda, fenològic —és una de les primeres plantes a florir quan l’hivern s’acaba— i, per l’altra, etnobotànic, vinculat al coneixement antic de les plantes com a font de subsistència.
“Flor de la fam” és, doncs, un testimoni lingüístic i botànic d’una època en què saber identificar i aprofitar els recursos silvestres podia marcar la diferència entre passar fam o sobreviure.