El nom popular púdol, amb què es coneix el Rhamnus alpina en diversos indrets de muntanya de Catalunya, és un exemple extraordinari de com la saviesa popular sintetitza, en una sola paraula, tot un conjunt de coneixements empírics sobre una planta. Aquest arbust, que creix habitualment en boscos humits, clarianes i tarteres dels Pirineus i altres sistemes muntanyosos de substrat calcari, ha estat històricament observat i identificat no pas per les seves flors o la seva bellesa, sinó pel seu efecte fisiològic: la capacitat de provocar una purga forta i sovint desagradable.
Els fruits del púdol, que recorden petites baies negres, contenen compostos anomenats heteròsids antraquinònics, coneguts per la seva acció laxant potent sobre l’intestí gros. Aquesta acció purgant no només provocava una evacuació ràpida sinó que sovint venia acompanyada de còlics, vòmits o deshidratació, especialment quan se’n feia un ús excessiu o inadequat. Tot i que l’escorça també es feia servir en decoccions, el coneixement popular adverteix clarament dels seus riscos. Per això, el púdol ha estat sempre una planta considerada amb recel, coneguda, però evitada.
El nom “púdol” sembla tenir una relació directa amb la paraula “pudor”, que en català significa olor forta i desagradable. Aquest origen etimològic pot tenir dues interpretacions complementàries. D’una banda, podria referir-se a l’olor que desprèn la planta quan es manipula: fulles trinxades, fruits esclafats o branques tallades poden fer una olor àcida o feréstega, no gens agradable. D’altra banda, i potser amb més força semàntica, el nom es podria referir a les conseqüències de la seva ingesta: una purga violenta associada al malestar abdominal i a l’evacuació fétida, de manera que el mot “púdol” actuaria com una metàfora directa dels efectes del seu consum.
A més “púdol” no s’aplica exclusivament a Rhamnus alpina, sinó que també apareix en altres espècies del mateix gènere, com ara el púdol de roca o púdol menut, noms populars per a Rhamnus pumila, una espècie nana i rupícola pròpia de roquissars calcaris subalpins. Tot i que morfològicament és molt diferent —de port baixíssim i fulles petites— comparteix amb R. alpina tant la pertinença al gènere com la discreció, la toxicitat lleu i l’escàs interès etnobotànic, fets que podrien haver motivat que rebés un nom emparentat, amb el modificador “de roca” o “menut” per diferenciar-lo dins del repertori popular.
En algunes zones, la paraula “púdol” o variants com “pudó”, “púdiga”, “pudiguera”, “pudolenc”, pudoler o “pudós” s’han aplicat com a sinònim alternatiu o, també, a altres plantes de bosc amb efectes adversos, amb olor intensa, o considerades de poc interès per a l’ús humà. Això fa pensar que el terme ha funcionat en molts indrets com una categoria popular per designar plantes amb característiques similars, especialment les que tenen un valor terapèutic dubtós, gust desagradable, o toxicitat lleu. De fet, el mateix nom ha estat aplicat, rarament, a altres espècies del gènere Rhamnus, com R. cathartica o R. frangula, i fins i tot a espècies d’altres famílies, com l’évol (Sambucus ebulus) i la noguerola (Pistacia terebinthus), que comparteixen aquesta aura de planta que cal conèixer però evitar.
El Diccionari Català-Valencià-Balear recull algunes d’aquestes formes dialectals, però no ofereix una atribució directa a Rhamnus alpina. Tanmateix, l’Herbari Virtual de la UIB i altres fonts botàniques com Euro+Med PlantBase o la Viquipèdia, sí que recullen “púdol” com a nom popular específic per a R. alpina a Catalunya, especialment documentat a les províncies de Lleida i Barcelona.
Així doncs, el nom “púdol” encapsula un coneixement empíric molt precís, advertint-nos que tot i l’aparença inofensiva d’aquest arbust de bosc, el seu consum pot tenir conseqüències inesperades. Com passa sovint amb els noms tradicionals de plantes, la llengua ha sabut sintetitzar, en un mot carregat de significat sensorial i cultural, una funció farmacològica, una experiència sensorial i una recomanació pràctica.
Avís etnobotànic: l’ús medicinal de Rhamnus alpina ha caigut en desús per risc de toxicitat. Actualment, el seu consum està totalment desaconsellat.