Imagina’t que ets un explorador del segle XVIII, amb un quadern de camp ple de dibuixos de plantes exòtiques. Entre les teves anotacions, et topes amb un grup d’arbres i arbusts tropicals amb fulles brillants i flors que semblen escultures de cera. Aquests éssers verds, plens de resina i secrets, porten un nom que sona a misteri: Clusiaceae. Però d’on ve aquest terme? Com es va forjar la seva identitat lingüística?
El nom Clusiaceae té les seves arrels en el gènere Clusia, que actua com a puntal taxonòmic de la família. El mot Clusia és un homenatge a Carolus Clusius (1526-1609), un botànic flamenc pioner en l’estudi de la flora europea i exòtica. Clusius, amb la curiositat d’un nen i la precisió d’un científic, va descriure plantes com les tulipes. El sufix -aceae, comú en les famílies vegetals, ve del llatí i significa «pertanyent a» o «propi de». Així, Clusiaceae es tradueix com «la família de Clusius», un reconeixement etern al seu llegat.
Però aquí no s’acaba la història. Abans que es consolidés Clusiaceae, aquest grup era conegut com a Guttiferae, un nom que encara apareix en texts antics o en regions específiques. Aquest terme prové del llatí gutta («gota»), referint-se a la resina o làtex que moltes espècies d’aquesta família exsudaven. Imagina’t tallant una fulla de Clusia rosea i veient com en surt una substància lletosa, com llàgrimes vegetals. Aquesta resina no només protegeix la planta d’insectes, sinó que també va fascinar els primers naturalistes, que la vinculaven a propietats medicinals.
La família Clusiaceae inclou uns 14 gèneres i més de 750 espècies, majoritàriament tropicals. Des dels mangostans (Garcinia mangostana), amb fruits dolços que van seduir els colonitzadors europeus, fins a les Clusia que creixen com epífites als arbres, convertint-se en estranguladores silencioses, aquesta família és un mosaic d’adaptacions.
Els usos tradicionals d’aquesta família són tan variats com les seves formes. Les xantones i biflavonoides presents en espècies com Garcinia cambogia s’han utilitzat durant segles en la medicina ayurvèdica per a tractar inflamacions o infeccions. Fins i tot avui, extractes d’aquestes plantes s’investiguen per al control de l’obesitat o com a antioxidants. I no podem oblidar la resina de Clusia, que certes abelles tropicals recullen per a construir els seus nius, com si fos ciment natural.
Una anècdota que uneix passat i present: el nom Guttiferae va quedar en desús parcialment perquè les normes botàniques modernes prioritzen noms basats en gèneres tipus. Tot i això, encara és possible trobar-lo en obres antigues o en regions com Amèrica Llatina, on la tradició lingüística resisteix. Aquesta dualitat nomenclatural reflecteix la tensió entre la ciència i la cultura, entre el que es decideix en un congrés internacional i el que es transmet de generació en generació a les aules. En definitiva, cada fulla i cada gota de resina de les Clusiaceae conté un fragment d’història: des dels herbaris renaixentistes fins als laboratoris actuals.