Pot semblar una feina gegantina recordar els noms científics de les plantes en un idioma tan distant com el llatí, però la tria té un motiu i intentem explicar-ho en aquest blog.
La disciplina que estudia la classificació i denominació de les plantes és la botànica sistemàtica, que inclou la taxonomia i la nomenclatura. La primera se centra en la classificació i proporciona les normes per a aquesta finalitat; la segona estableix els noms per identificar les plantes (noms que han de seguir certes regles que apareixen en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica). Les normes que governen la nomenclatura científica botànica es revisen en les reunions de la Secció de Nomenclatura als congressos internacionals d’aquesta matèria, que es realitzen regularment.
Els primers habitants de la Terra, classificaven les plantes segons la seva utilitat, com a medicinals, comestibles, verinoses. Eren nòmades i basaven el seu coneixement en l’experiència.
En l’Antiguitat, quan l’escriptura va començar a ser utilitzada en les civilitzacions gregues i romanes, Teofrast (371-286 aC), deixeble d’Aristòtil i Plató, va dividir el regne vegetal en quatre categories: arbres, arbusts, subarbusts i herbes. També és autor del famós llibre Història de les plantes, i per això se’l considera el pare de la Botànica. Plini i Dioscòrides, destacats pensadors romans, van crear un sistema de classificació per a les plantes medicinals i van proposar anomenar-les en llatí; els xinesos i indis van ser influents en aquesta etapa, ja que van recopilar molta informació sobre botànica. Durant l’edat mitjana, hi va haver pocs avenços. La ciència estava sota la influència de l’Església, i va ser el bisbe Albert Magne (1193-1280) qui va classificar les angiospermes en monocotiledònies i dicotiledònies, a més de distingir les plantes vasculars i no vasculars. Amb el Renaixement, la ciència s’il·lumina i la botànica no es queda enrere. El botànic i naturalista suec Carl von Linné (1707-1778) va impulsar la sistemàtica, creant la nomenclatura binominal en llatí basada en dos termes: el primer indica el gènere i s’escriu en majúscula; el segon correspon a l’espècie i s’escriu en minúscula. La seva obra Species Plantarum és considerada com el començament de la nomenclatura botànica moderna.
Els noms científics en llatí s’utilitzen per ser un idioma universal. D’aquesta manera, es diu de la mateixa forma arreu del món. En canvi, els noms comuns o vulgars varien i, en la majoria dels casos, canvien segons la llengua i el lloc.
Els noms científics de les plantes no estan posats en llatí a l’atzar. El seu significat porta al darrere una història i una etimologia que expliquen en moltes ocasions el perquè aquesta planta és anomenada d’aquesta manera. Amb exemples és com millor s’entén. Generalment, els noms fan referència als seus descobridors, als seus llocs d’origen o a determinades característiques de les plantes (com la mida o forma de fulles o fruits, forma de flors, etc.). Si “analitzem” i tractem de conèixer l’etimologia de les paraules, entendrem a què es refereixen aquests noms i ens ajudarà a una millor comprensió i coneixement de la planta.
Aquest blog presenta l’etimologia de les famílies, gèneres i epítets específics de plantes reportades per a Catalunya segons la darrera revisió de l’obra An annotated Checklist of the Vascular Plants of Catalonia (2021) de Sáez, Llorenç Sáez i Pere Aymerich.
Som-hi?