De segur per poc que remeneu noms científics de plantes, us haureu topat amb l’epítet específic officinalis (o la seva variant officinale) i ho haureu relacionat amb una planta medicinal. Però, d’on prové aquest mot?
Quan veiem aquest epítet en un nom científic com Salvia officinalis (sàlvia) o Calendula officinalis (boixac), és un indicador gairebé segur que aquesta planta formava part de la saviesa terapèutica tradicional europea. L’epítet officinalis és un adjectiu llatí que deriva directament del substantiu “officina”. Per entendre l’adjectiu, primer hem de desglossar el significat i l’origen d’officina. La paraula officina és, en si mateixa, una contracció d’una forma més antiga, opificina. Aquesta paraula més arcaica es compon de dues parts: “opus“, una paraula llatina que significa “obra”, “treball”, “labor” i facere, el verb llatí que significa “fer”, “crear”, “produir”. Per tant, una opificina era, literalment, un “lloc on es fa feina“, un taller, un laboratori o una fàbrica. Amb el temps, per un procés lingüístic comú anomenat síncope, la “pi” central va desaparèixer, donant lloc a la forma més curta i comuna: “officina”. Així, a l’antiga Roma i durant l’Edat Mitjana, una officina era qualsevol espai dedicat a la producció o emmagatzematge. Podia ser el taller d’un artesà, una cuina gran, un magatzem o un laboratori.
El pas clau en l’evolució del terme cap al seu ús botànic es va produir durant l’Edat Mitjana, especialment en el context dels monestirs. Aquests espais eren centres no només de vida religiosa, sinó també de coneixement, agricultura i, de manera crucial, de medicina. Cada gran monestir tenia el seu propi hort de plantes medicinals (hortus medicus) i una sala específica on aquestes herbes es processaven, s’assecaven, es barrejaven i es convertien en remeis, ungüents, tintures i pocions. Aquesta sala, aquest laboratori farmacèutic primitiu, era coneguda com l’officina del monestir. Era, literalment, el “taller” on els monjos o herbolaris preparaven els medicaments. Amb el temps, el terme officina va passar a designar específicament la farmàcia o l’apotecaria d’un monestir o, posteriorment, d’una ciutat. Era el lloc on es guardaven i venien els remeis “oficials” i reconeguts.
A partir del substantiu officina (la farmàcia), es va formar l’adjectiu officinalis. En llatí, el sufix -alis significa “relatiu a” o “pertanyent a”. Per tant, officinalis significa literalment: “relatiu a l’officina” o “propi de la farmàcia/taller”. Una planta que es definia com a planta officinalis era una planta que es trobava habitualment a les officinae, és a dir, a les farmàcies de l’època. No era una planta qualsevol, sinó una que tenia un ús medicinal o terapèutic establert i reconegut, formant part de l’inventari estàndard de qualsevol apotecari. Era la versió “oficial” o estàndard d’una herba curativa.
Al segle XVIII, el botànic suec Carl Linnaeus (o Linné) va revolucionar la biologia en establir el sistema de nomenclatura binomial que fem servir avui dia. Quan va haver de donar nom a milers de plantes, sovint va recórrer a epítets que ja s’utilitzaven de manera informal en els textos mèdics i botànics llatins de l’època. En reconeixement de la llarga tradició medicinal de certes plantes, Linné va adoptar l’epítet officinalis per a aquelles que eren les pedres angulars de l’antiga farmacopea europea. En fer-ho, no només va descriure una característica de la planta, sinó que també va codificar la seva importància històrica i cultural en la medicina occidental.
Per a una comprensió encara més completa, és útil distingir officinalis d’un altre epítet relacionat: officinarum. Ja hem dit que officinalis és un adjectiu en cas nominatiu singular (“propi de la farmàcia”), però officinarum és un substantiu en cas genitiu plural que significa “de les farmàcies” o “dels tallers”. Aquest epítet s’usa normalment quan el nom del gènere es considera un producte o substància. L’exemple més clar és Saccharum officinarum, la canya de sucre. El seu nom es traduiria com “el sucre de les farmàcies”, indicant que era el tipus de sucre que es venia i s’utilitzava com a ingredient en les preparacions farmacèutiques (sovint per millorar el gust dels remeis).
Per tot plegat, la denominació officinalis és un testimoni de la saviesa ancestral de l’home en l’ús de la natura per a la curació i el benestar. Cada vegada que veiem l’epítet officinalis en el nom d’una planta, estem fent un recordatori de la nostra interdependència amb la natura, i un homenatge a la saviesa de moltes generacions passades.