El gènere Pinus és originari de l’hemisferi nord i es troba a gairebé tots els continents, excepte l’Antàrtida. Amb més de 120 espècies s’estén des dels boscos boreals del Canadà i Rússia a les muntanyes de l’Himàlaia, des dels boscos mediterranis fins a les costes de Califòrnia, els pins es troben en una àmplia varietat d’hàbitats i climes. A casa nostra en tenim una dotzena d’espècies entre autòcton i al·lòctons. Alguns fins i tot han colonitzat terrenys inhòspits com les dunes de sorra o les roques nues. Els pins són arbres de la família Pinaceae, un dels grups d’arbres més antics del planeta. Fòssils de pins que daten de fa més de 130 milions d’anys ens mostren que aquests arbres han estat una part integral del paisatge de la Terra durant l’era dels dinosaures.
El nom Pinus té unes arrels que es remunten a la llengua indoeuropea antiga. La paraula llatina pinus, que es va utilitzar per primera vegada per descriure aquests arbres, probablement deriva del terme indoeuropeu “*pīt-“, que significa ‘resina’, una referència a la substància enganxifosa que s’extreu del tronc de l’arbre. Aquesta resina ha estat emprada per la humanitat des de temps immemorials per a tot, des de la fabricació de pega i vernís fins a la producció de perfums i medicaments.
La paraula catalana pi prové del llatí pinus, probablement derivat de l’antiga arrel indoeuropea * pei (i), ‘greix, resina, inflat’, de la qual potser també procedeixen d’altres vocables amb un significat semblant a pinus: pinian i pin, en anglès antic; pinen, en el baix alemany medieval; piñón, en alt alemany antic; pina, en antic noruec; pina, en sànscrit; en grec, pitys (pi). Actualment, en francès continua escrivint-se pin, per descomptat derivat de Pinus. Així com altres veus llatines: pinea, ‘fruit del pi’, que ens va donar pinya i pinyó.
Existeixen antecedents del terme pinus des de temps antics; per exemple, en una carta que Plini el Jove (61-112 dC), naturalista i escriptor romà, li envia a l’historiador i polític romà Tàcit (55-120 dC), on li narra l’erupció del Vesuvi de l’any 79 dC, durant la qual va morir el seu oncle i protector Plini el Vell (23-79 dC), li explica que el núvol de cendres tenia una forma semblant a la d’un pi (pinus).
La mitologia grega també ens parla de què un pi va tenir una relació directa en la castració del Déu Atis. Hi ha moltes i moltes versions de la relació d’Atis amb el pi o, si fins i tot, el pi és la re-encarnació d’Atis, però el que és segur és que d’ençà llavors Atis representa la natura, que mor a la tardor i que torna a ressuscitar a la primavera. La llegenda diu que Agdistis, la seva amant, es va penedir i es va assegurar que el cos d’Atis no es podrís. I així Atis va renéixer com un pi sempre verd. Durant l’equinocci de primavera, a l’antiga Roma, es feia la cerimònia de l’«arbor intrat»: un pi era tallat i transportat al santuari de la Deessa Cíbele, embolcallat com un cadàver, figurant Atis mort. Durant el recorregut, els fidels, plens de tristesa, ploraven i es lamentaven fins que una vegada passada la nit, s’unien a la Deessa, com Atis, i llavors esclatava l’alegria, manifestant-se en un banquet pantagruèlic. Aquesta antiga cerimònia potser té relació amb la Festa del Pi a Centelles (Osona) i vingui per la influència de la tradició romana al déu Atis. Així, cada 30 de desembre és tallat un pi del bosc i portat fins dins l’església de Santa Coloma, a on és lligat per la part inferior de tronc i penjat cap per avall sobre l’altar major amb cinc poms de pomes i neules lligats a la brancada.
L’ús medicinal dels pins és tan variat com la seva distribució geogràfica. La resina que s’extreu del tronc del pi és rica en compostos fenòlics i terpens, que tenen propietats antibacterianes, antiinflamatòries i antioxidants. Tradicionalment, aquesta resina s’ha utilitzat per a la cicatrització de ferides, per a problemes de la pell com ara l’acne o l’èczema, i per a malalties respiratòries com la tos o l’asma. A més, l’oli essencial de pi, que es destil·la a partir de les agulles de l’arbre, és un remei popular per a la fatiga i l’estrès, i es fa servir en aromateràpia per la seva olor refrescant i vigoritzant.
Però més enllà del seu ús medicinal, els pins són un recordatori de la bellesa i la força de la natura. Cada vegada que veiem un pin, estem veient un testimoni de la resistència, de la durabilitat, un arbre que ha resistit l’assaig del temps i dels elements. Els pins són més que arbres; són una part vital del nostre patrimoni natural i cultural i són un símbol de la força i la resiliència, un testimoni de la interdependència entre les espècies i un recordatori de la nostra responsabilitat per cuidar les pinedes dels incendis i dels boscos en general.