Quan parlem de la família Guttiferae, ens endinsem en un món de plantes que semblen portar secrets líquids en les seves venes. El nom mateix és una pista: ve del llatí gutta, que significa «gota», i ferae, «portar». És a dir, «les que porten gotes». I no és per casualitat. Aquestes plantes es caracteritzen per exsudar resines o làtex, com si fossin petits joiers que guardessin perles líquides en les seves tiges i fulles. Imagina’t un arbre que, en fer-li una ferida, et regala una lluentor daurada o ataronjada.
Però aquest nom és antic i no és l’únic que rep la família. Actualment, pertany a les Clusiaceae, en honor a Charles de l’Écluse (en llatí, Carolus Clusius), un botànic francès del segle XVI que va revolucionar l’estudi de les plantes amb els seus viatges i descripcions. Clusius, com un Indiana Jones de la botànica, va documentar espècies exòtiques i va ajudar a entendre la diversitat vegetal d’Europa i les Índies Orientals. Tanmateix, la nostra família botànica de les Hypericaceae (famosa per tenir la coneguda herba de Sant Joan) també se l’havia considerat a l’antiguitat dins de les Guttiferae.
Les antigues Guttiferae eren com els viatgers incansables del regne vegetal. Es distribueixen principalment per les regions tropicals del planeta, des de l’Amazònia fins a les jungles del Sud-est Asiàtic. Amb uns 13 gèneres i prop de 750 espècies, aquesta família inclou des d’arbres imponents fins a arbustos que s’agafen com lianes als troncs. Al Brasil, per exemple, n’hi ha 12 gèneres.
Aquesta família també és útil i les seves espècies han estat aliades de la humanitat durant segles. Per exemple, el làtex d’algunes Guttiferae s’ha usat per fer vernissos o tints, i les seves resines, com les de Garcinia hanburyi, s’han emprat en medicina tradicional per alleujar dolor i inflamació. Fins i tot avui, s’estudien compostos com les xantones o els biflavonoides d’aquestes plantes per al tractament del càncer o malalties cardiovasculars. I no podem oblidar les seves fruites. El mangostà (Garcinia mangostana), anomenat la «reina de les fruites tropicals», és una delícia dolça i àcida que va néixer, segons estudis genètics, de poblacions silvestres de Garcinia malaccensis a Malàisia. A l’Amazònia, el bacuri (Platonia insignis) és tan valorat que es considera essencial per al desenvolupament sostenible de la regió.
Avui, doncs, el nom científic oficial és Clusiaceae, segons les normes modernes de taxonomia. Però Guttiferae continua sent vàlid com a sinònim, una mena de recordatori del passat quan les plantes es classificaven més per les seves característiques morfològiques que per l’ADN. Aquesta dualitat de noms és com una conversa entre el vell i el nou: un homenatge als botànics del passat i als descobriments del present.